10/09/2021

Salvar la llengua

2 min

És un noi jove i simpatiquíssim, que fa classes de spinning i d’aquagym en un complex esportiu. “Buenos días, empezamos la clase, que hoy tiene cuatro picos de intensidad...”, fa. I comença la classe, però vet aquí que quan s’espatlla l’altaveu (passa cada dia), una usuària li diu: “No se sent!” I ell contesta: “No se sent? I ara em sentiu?” Fa la classe en castellà (potser l'hi fan fer, potser ho troba més “oficial”) malgrat que tots els comentaris, bromes i queixes són en català.

És una taxista jove que s’espera a la parada. “Bon dia”, fa la usuària. “Buenos días, guapa, dónde vamos?”, fa la taxista. “Vaig a l’estació de trens de Sarrià. Pagaré amb targeta”, diu la usuària. I ja no passa com abans, que la taxista canviava d’idioma –entén i parla el català– quan veia que el client se li dirigia. Ara fa un to amable, amabilíssim, que ve a dir: “No segueixis per aquí, no va enlloc, fes el que esperem de tu, renuncia, entra a la cleda, t’estem esperant amb els braços oberts”.

És un adolescent, fill de catalanoparlants, net de castellanoparlants. Ha estat escolaritzat en català. No fa faltes d’ortografia, llegeix, li agrada anar al teatre. Però últimament, quan parla amb els pares, l'última paraula de la frase la diu sempre en castellà. “Tinc set, em prendria un zumito”, diu. O “Mama, sisplau, dona’m el d’esto”. Ho fa perquè tots els companys parlen en castellà per relacionar-se de manera cool, anar a la botiga a comprar berenar o anar a dinar a un bufet lliure. Ell no ho vol fer, però tampoc no vol semblar que parla un català massa acurat. De fet, si sentís la mare que diu “acurat” exclamaria: “Ostres, deixa de parlar català medieval!”

Es tracta de salvar la llengua. Jo no volia ser una heroïna. Volia romandre –mama, romandre?– al sofà. Però, per desgràcia, no podrà ser.

stats