06/08/2021

Salut econòmica

3 min

Mentre a Europa es debat si la vacuna contra la covid-19 ha de ser un requisit per accedir a segons quins llocs, als EUA es proposa donar un incentiu de 100 dòlars a totes les persones que es vacunin. La idea no és tan frívola com pot semblar, ja que l’índex de vacunació no és només un assumpte de salut pública, sinó també un factor econòmic de primer ordre. La vacuna ens ajudarà a superar la pandèmia i cal sortir de la pandèmia per recuperar l’economia. 

Que la salut és el primer ha estat una jaculatòria que aquest darrer any i mig hem sentit de manera reiterada, però també sabem que la pobresa és una malaltia, més greu i persistent que la provocada pel coronavirus. No és estrany, per tant, que alguns plantegin la necessitat de mesures dràstiques –fins i tot la vacunació obligatòria– davant una situació econòmica dràstica. Si hem limitat els drets de les persones per preservar la salut col·lectiva, no podem de fer el mateix amb la salut econòmica?

Encara que no es digui d’una manera tan clara, ja fa estona que aquest plantejament agafa forma en alguns discursos, com els que no dubten de titllar d'insolidàries les persones que es neguen a vacunar-se o les que, amb les seves conductes i malifetes, fan pujar els contagis i els colors dels semàfors turístics. De fet, les xifres de contagis que constantment actualitzen les administracions públiques semblen donar-los la raó i, per tant, no ens ha de venir de nou que al carrer es demanin més sancions, més vigilància policial i noves restriccions per als que no es volen vacunar, atès que tot això fomenta tant la salut com la necessitat de consolidar la recuperació econòmica. 

En canvi, alguns ingenus encara ens sorprenem de veure com, amb l’actual eufòria per les dades de creixement econòmic, els actors polítics i socials han deixat de banda els discursos sobre el canvi de model i la necessitat d’una recuperació que eviti els errors que arrossegam des de fa anys. Ara toca actuar com si la pobresa actual fos producte exclusiu de la covid-19 i el principal objectiu sembla ser tornar a la situació del 2019, com si no hi hagués millors alternatives. En el fons és la mateixa actitud acrítica dels que ens venen que la solució al canvi climàtic només pot passar per promoure canvis en els sistemes productius de les empreses energètiques o d’automoció, unes transformacions que, a més, han d’anar sempre ben amarades d’ajuts públics. 

Potser molta gent necessita una visió optimista després d’un any i mig de negror i angoixa. I aquesta visió pot venir de la perspectiva de construir grans fàbriques de bateries per a cotxes elèctrics o de la possibilitat que d'aquí a uns anys puguem gaudir de col·lapses circulatoris de zero emissions. Tal vegada ens agradi somiar aquest nou futur mentre esperam que un repartidor sense contracte laboral ens dugui a ca nostra una caixa de delicioses papaies del Brasil o de l’Índia mentre continuam amb la nostra jornada de teletreball. Però són molts els problemes vells que persisteixen i cada vegada més ciutadans aniran quedant al marge d’aquests somnis. Sí, als noticiaris sentirem que les dades macroeconòmiques són magnífiques, però a qui cerquen enganyar? 

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració

stats