SociòlegJa queda poc per acabar l’estiu i el balanç no pot ser més desastrós en l’àmbit econòmic. Tot i amb això, a diferència d’altres països com el Brasil, els EUA o en el seu moment el Regne Unit, els diferents partits han mantingut un cert consens a l’hora d’abordar la pandèmia. Amb tots els ets i uts que vulguem, s’ha prioritzat la salut a l’economia deixant que siguin els especialistes els qui marquin l’agenda sanitària. És cert que uns i altres s’acusen de negligència, però, a la pràctica, les principals diferències en l’abordatge de la crisi les trobam en la capacitat de gestió dels responsable de torn, i això té més a veure amb persones que amb projectes polítics.
El coronavirus no entén de colors i ideologies i deixa en evidència que qui més qui manco fa el que pot improvisant sobre la marxa. A excepció d’aquells qui creuen que la crispació i els himnes nacionals generen anticossos miraculosos, les diferències entre uns i altres són mínimes. Ho podem observar a escala estatal i autonòmica, però és a escala municipal on la cosa és més evident. No és estrany veure com un mateix partit pot tractar de salvar les festes ‘in extremis’ al poble on governa mentre al del costat criticarà des de l’oposició que no se suspenguin per seguretat.
No en queda d’altra, mentre duri la pandèmia, gestionar qualsevol esfera pública et condemna a generar insatisfacció entre la ciutadania, sabent que l’opció bona és la menys dolenta. L’actual suspensió massiva de festes patronals suposa un disgust per als ciutadans més festers, amén d’un nou colp econòmic per a restauradors i un castigadíssim món de la cultura que no pot viure de fer concerts online. Tanmateix, no serà ni la primera ni la darrera cruïlla que ens trobem i fins i tot la podem considerar anecdòtica, comparat amb el que ens espera.
En breu torna a començar el curs escolar i el debat ja està servit. Obrir els centres educatius pot suposar un risc per a la comunitat educativa, però no fer-ho és renunciar a un dels principals pilars de la igualtat d’oportunitats. Perquè, no ens enganem, a distància, és impossible garantir el que acabam d’esmentar, com a mínim a Primària i Secundària, on els recursos econòmics i l’esfera familiar prenen tot el protagonisme en el procés educatiu de l’infant. La solució passa per fer equilibris garantint la salut de les aules amb classes més reduïdes, però com ‘desdoblam’ el nostre sistema educatiu sense recursos?
I aquí ens ve el gran repte que tenim al capdavant, mantenir un sistema educatiu i sanitari fort amb un panorama econòmic que no pot ser més desolador. La temporada turística ha estat desastrosa per a tothom i no garanteix ni de bon tros els ingressos necessaris perquè milers de famílies puguin sobreviure a un hivern que serà més fred que mai. Des de Madrid, com de costum, prometen i no acompleixen, fet que obliga el nostre govern a fer jutipiris per aconseguir uns ingressos vitals que no arriben. I el que és més important, si no hi ha un cop de timó, no arribaran.
Gestionar la pandèmia, sigui quin sigui el nivell, no ha de ser fàcil, i menys en una comunitat com la nostra. Amb això no vull treure ferro a la necessitat que existeixi un debat crític sobre com afrontar la crisi que vivim i viurem, ans el contrari. Ara bé, necessitarem altes dosis de solidaritat i empatia col·lectiva per sortir-nos-en i, sobretot, recursos econòmics per pal·liar l’impacte econòmic de la crisi. Perquè no podem deixar d’avantposar la salut, però tampoc podem renunciar a l’economia. Si no és així, és qüestió de temps que el consens es vagi esquerdant i guanyin terreny els discursos dels Bolsonaro i els Trump de torn. Els qui avantposen l’economia a la salut o els qui no entenen que una cosa va lligada a l’altra.
