01/03/2022

Rússia: la fi d'un miratge

3 min
El president Vladimir Putin reunit amb el consell de seguretat de Rússia

1. La Federació Russa és el país més extens de planeta, i amb molta diferència. Ocupa 17.125.191 km² i està habitat per gairebé 145,5 milions de persones. Dit així impressiona molt, oi? La veritat és que Rússia ocupa el lloc 12è del PIB mundial a preus nominals segons el Fons Monetari Internacional, o l'11è d'acord amb el Banc Mundial, molt a prop, o darrere,  de països com Corea del Sud, que té un territori de 100.339 km² i una població de 51,7 milions d'habitants. Alemanya, França o Itàlia estan, per separat, molt més amunt que la Federació Russa en aquest rànquing, per no parlar dels tres primers: els Estats Units, la Unió Europea (en el seu conjunt) i la Xina. L'enorme taula blanca amb què Putin rep els mandataris internacionals sembla la d'un país econòmicament poderós, no la d'una terra improductiva i, en la major part del seu territori, inhabitable. Pel que fa a la productivitat, tampoc no hi ajuda gaire que un 25% dels homes russos morin abans dels 55 anys per afeccions relacionades amb l'alcoholisme . Amb independència de quin sigui el desenllaç de la invasió d'Ucraïna, és força probable, doncs, que la primera víctima col·lateral del conflicte sigui la imatge de "potència" d'aquest país, construïda a còpia de propaganda i mentides fins i tot abans de la fundació de l'URSS. Potència? Potència de què?

2. "Potència militar!", respondran alguns. És ben cert que la Federació Russa disposa d'un abundós arsenal nuclear i d'un exèrcit imponent. D'aquest exèrcit suposadament poderosíssim, per cert, ja en presumien els darrers tsars davant dels europeus: "Compte amb nosaltres, eh?" La ficció va durar ben poc. La guerra entre el Japó i Rússia (1904-1905) va mostrar que aquell exèrcit es desmanegava a la primera de canvi. Tot era mentida. Un cop fundada l'URSS, l'exèrcit rus va ser literalment autodestruït per les sanguinolentes purgues ideològiques del camarada Stalin, que gràcies als dos fronts oberts contra l'Alemanya nazi, un a l'oest i l'altre, ja molt debilitat, a l'est, va poder escenificar una supremacia que llavors era imaginària, com bé va advertir Churchill des del primer moment. Això sí: atacant la població civil indefensa i desarmada hongaresa (1956) o txecoslovaca (1968), l'Exèrcit Roig sempre es va mostrar molt valent. Amb els ben armats mujahidins afganesos, en canvi, van arrencar a córrer. A la minúscula Txetxènia (17.300 km²!) van haver de fer servir mètodes gens honorables, més propis de terroristes que no d'un exèrcit regular. ¿Això és una veritable "potència militar"? ¿No deu ser que estem confonent aquest concepte amb el d'"amenaça nuclear", que és una altra cosa ben diferent? Aquesta amenaça sí que és objectiva i real. El problema, naturalment, és que funciona a tot o res. 

3. La clau del vell miratge ja ha sortit abans: propaganda i mentides. L'any 1994 Stephen Koch va publicar Double lives, una biografia de Willi Münzenberg. És probable –de fet, és molt normal– que el nom no els soni de res. En canvi, si els parlo de Jean-Paul Sartre o de Simone de Beauvoir, d'André Gide o d'André Breton, del grup de Bloomsbury o dels surrealistes, de John Dos Passos o de Dashiell Hammett, és quasi segur que reconeixeran més d'un nom. Doncs bé: en algun moment de la seva vida, de manera directa o mediada, tots i cadascun d'aquests personatges i moviments culturals van estar sota l'influx de Münzenberg, el més eficaç dels espies de Stalin. La seva missió fou apropar els principals intel·lectuals d'esquerra de la dècada del 1930 a la causa soviètica. La seva feina va ser impecable i duradora: ja fos proporcionant noiets al pederasta André Gide o regalant adulació a l'egòlatra André Breton, Münzenberg va dur a molt bon port l'encàrrec. La mentida va anar creixent i creixent, especialment per la via de l'endogàmia universitària. El seu reflux, de fet, encara dura avui: només cal llegir certs comunicats dels últims dies relativitzant frívolament la invasió d'Ucraïna, entre els quals destaca, per la seva immoralitat, el de la CUP. 

4. Putin no és un boig fora de control, sinó un líder polític que ha comptat amb el suport explícit de la immensa majoria dels seus conciutadans (en el seu segon mandat, per exemple, amb un 71% dels vots). A l'hora de començar a planificar la voladura controlada del sistema a partir de sancions internacionals, cal tenir ben present aquest fet. No és bo que paguin justos per pecadors, però tampoc que s'oblidi la responsabilitat col·lectiva que hi ha darrere d'una història que s'acabarà jutjant, tard o d'hora, al Tribunal Penal Internacional de la Haia.