Roses i llibres
Avui és Sant Jordi, una de les poques festes que han merescut el nom de diada, que vol dir que es tracta d’un dia important. Com tot en el nostre país, és una celebració complexa, en la qual s’han barrejat coses diverses. Per un costat, la festa religiosa d’un sant que no se sap ben bé si ha existit mai. Però hem de suposar que sí perquè hi ha molts països que el tenen com a patró, entre ells Anglaterra. El sant, màrtir, és venerat des dels orígens del nostre país. L’abat Oliba ja li va dedicar una capella a Ripoll. El seu nom, en grec, vol dir pagès i ha batejat la república de Geòrgia i l’estat de Geòrgia als Estats Units d’Amèrica. Ha estat pintat innumerables vegades en icones i frescos i quadres. I se n’han fet estàtues admirables, com la de Donatello. Tothom el representa com un noi guapo i ben plantat. També té una llegenda, la de la mort del drac que tenia presonera una donzella. El sant va matar el drac i va alliberar la donzella. A la mitologia popular catalana, d’aquest drac se’n diu l’Aranya. Segurament perquè rima amb Espanya. I així s’ha dit i es diu: “Sant Jordi, mata l’Aranya!” Coses de la gent. Honni soit qui mal y pense.
La celebració litúrgica del sant és el 23 d’abril. I com que els rosers són florits, des de temps immemorial (segurament algú sap des de quan) es beneeixen roses i els nois guapos i ben plantats com sant Jordi en regalen a les donzelles que, més que alliberar-les, voldrien lligar per sempre. A Catalunya, Sant Jordi és la festa de l’amor i dels enamorats.
Fins aquí tot perfecte. Però malauradament a Don Miguel de Cervantes Saavedra se li va acudir morir-se un 23 d’abril. I ja la tenim armada. L’any 1923, l’any de la dictadura de Primo de Rivera, a algú se li va acudir celebrar el que se’n va dir Dia del Libro. Parades als carrers i autors que signen llibres i tot això. I, esclar, els llibres es van barrejar amb les roses. La literatura amb l’amor i embolica que fa fort. Com es pot deduir, el Día del Libro és d’origen espanyol. Per això en la postguerra franquista no va ser prohibit. I va ser llavors quan els catalanistes se’n van apoderar. Es va aprofitar de la festa cervantina per vendre llibres en català, els pocs que hi havia, i per muntar aquest Sant Jordi reivindicatiu que coneixem. Ara és sobretot una fira comercial del llibre i de les roses. Milions de llibres (molts d’irrellevants) i milions de roses (gairebé totes sense olor).
De tota manera, Shakespeare va morir també un 23 d’abril, diuen, i Josep Pla també, i això és segur. O sigui que tenim dos grans escriptors més que justifiquen la festa.
Ara que m’he fet gran i que he vist l’evolució d’aquesta diada, el seu pas de lluita reivindicativa a fira comercial, conservo encara l’instint de llegir aquests dies un llibre especialment triat. I com que la paraula que regeix la diada és novetat, miro d’agafar-ne un d’antic. I aquest any, com que fa set-cents anys de la mort de Dante, com que som en un any dantià (i a sobre dantesc!), el meu cor s’ha posat, com era d’esperar, sobre la Comèdia eterna i incommensurable.
Convisc amb Dante des de la meva adolescència i vaig començar a intentar llegir-lo en italià, en toscà, vaja, nella lingua, com em deia el meu professor de metafísica, mossèn Josep Teixidor. De tota manera, tenia al costat la traducció superba de Josep Maria de Sagarra, de la qual sempre he estat un admirador. Vaig començar pel començament, esclar, per l’Inferno. Ara, però, he agafat el Paradiso. No sé per què quan som joves ens agrada sobretot l’Inferno. Potser perquè hi ha més marro (la bocca mi bació tutto tremante) i les històries són més divertides, perquè hi ha adulteris com el de Francesca de Rimini o un papa que fa el gran refús. I perquè hi ha els versos famosos de la porta de l’infern (per me si va nella città dolente). Tinc una teoria (ja em perdonaran): l’Inferno és per llegir en la joventut, el Purgatorio en l’edat adulta i el Paradiso en la vellesa. No vull dir que no es pugui llegir sempre tot, però un es troba més còmode amb cada part quan els anys t’afaiçonen a la seva manera. Al Purgatorio hi ha aquells tercets en occità que Dante posa en boca d’Arnaut Daniel. I diu d’ell que era il miglior fabbro. Expressió que T.S. Eliot fa servir aplicant-la a Ezra Pound quan li dedica The waste land. Al Paradiso ara m’he enamorat d’aquell vinca tua guardia i movimenti umani, que m’ha servit per titular el llibre de versos que estic acabant de preparar perquè surti el dia del meu vuitantè aniversari.
Narcís Comadira és escriptor i pintor
