OPINIÓ
Opinió 03/01/2020

De la lluita de les roges del Molinar i les lluites d'avui

i
Margalida Ramis
3 min

Activista ecologista i portaveu del GOBRecuperar les roges del Molinar i la figura d'Aurora Picornell és recuperar les memòries col·lectives de les dones a la Mallorca dels anys 30 i les seves diferents experiències d’opressió i resistència, una memòria col·lectiva que es construeix precisament a partir dels actes d'emancipació i resistència d'aquestes i tantes dones del moviment obrer.

83 anys després del seu afusellament, els motius de la seva lluita, els motius pels quals foren assassinades, continuen vigents. Són, però, més subtils, potser, i ens agafen, sobretot, havent perdut bona part de la força de la unitat popular, de la lluita col·lectiva, de la consciència de subjectes oprimits en un societat acomodada que ha viscut el miratge de l'estat del benestar.

El feixisme avança a l’estat espanyol i arreu del món, un feixisme implícit en el mateix sistema capitalista. En una pancarta de la marxa de dones a Washington el 2017 s’hi llegia “el feixisme és el capitalisme en declivi”.

Dins la lògica d'aquest necrocapitalisme la prioritat és blindar els privilegis i les possibilitats, cada vegada menys, d’acumular riquesa per a les elits, prioritzant els interessos economicofinancers i dels mercats dins una lògica de despossessió, explotació, dominació i violència. Així, la degradació i precarització de les vides de la gran majoria esdevé estructural.

I, analitzant les arrels, tant polítiques i econòmiques com culturals, veim que existeix una correlació estretíssima i profunda entre el deteriorament i l'empobriment de les majories socials i el deteriorament de la naturalesa. Des de l'ecofeminisme, en el qual jo trob anàlisis i referents imprescindibles, se sosté que el capitalisme és, per definició, ecocida, perquè destrueix la naturalesa, explotant els recursos naturals i destrossant els equilibris ecosistèmics que possibiliten la vida sense voler entendre i atendre la nostra ecodependència; és patriarcal, perquè explota el treball humà, sobretot el de les dones dins els àmbits domèstics per poder fabricar, entre altres coses, el flux de mà d'obra; és racista perquè se sosté sobre la despossessió i l'explotació dels recursos naturals en grans zones del planeta que considera grans mines i grans abocadors sotmetent i expulsant les persones que viuen allà dins una lògica colonialista i perversa, i és injust per l'acaparació que fa de la riquesa.

El capitalisme suposa avui una guerra explícita contra la vida i ens ha abocat a una crisi civilitzatòria que posa en risc la supervivència de l'espècie humana. Ens cal, idò, llaurar la memòria per entendre que les lluites d'avui són les lluites d'ahir. Que l'enemic és el mateix, més sofisticat potser, però que continua exercint l'opressió i l'explotació, imposant un relat hegemònic basat en uns valors que atempten directament contra la vida, que són legitimats per les institucions i que, socialment, no sempre són qüestionats amb la força i la contundència necessàries.

L'ecologisme avui, com el feminisme o l'antifeixisme com a moviments sociopolítics, ha d'afrontar un model en declivi i per fer-ho cal tenir ben present la lluita de classes com ho feren les dones del moviment obrer. Cal que les qüestions social i ecologista vagin de la mà perquè, si no ho tenim present, podríem caure en models que ens aboquin al classisme ambiental o, directament, a l'ecofeixisme, un risc que, avui, quan l'autoritarisme s'està naturalitzant com a solució política a totes les crisis d'un món estructuralment catastròfic, és encara major.

I crec i vull pensar que això encara és possible. Ens cal disputar les tres hegemonies sobre les quals se sustenta el capitalisme neoliberal: l'econòmica, la política i la cultural. Ens cal bastir un nou relat i lluita col·lectiva que ha de ser necessàriament anticapitalista, antiracista, antifeixista, internacionalista, ecologista i feminista, exigint de manera clara i contundent polítiques que blindin les persones i la vida davant els ferotges interessos i la lògica de l’acumulació de riquesa a costa de recursos, territoris i drets fonamentals, entre els quals el més fonamental és el dret a la vida. I no a qualsevol vida, sinó a una vida digna, una vida que mereixi ser viscuda per totes i tots, perquè sinó no serà un dret, continuarà sent un privilegi.

Cal que ens aboquem a rompre el marc mental de l'estructura que ens domina recuperant sobiranies, bastint una nova realitat, qüestionant i denunciant les lògiques del sistema mentre anam construint alternatives que tinguin com a objectiu el sosteniment de la vida i el repartiment just, solidari i intergeneracional dels recursos existents, combatent els privilegis i les opressions.

Per a la subversió de l'ordre imposat: l'ecologisme, el feminisme, la lluita de classes i la memòria col·lectiva, junts per transcendir cap a un futur digne i possible per a tots, que ara ens és negat i que volem nostre.

stats