05/11/2021

La riuada

3 min
Comportes de la presa de Riba-roja.

L’altre dia, en una novel·la, hi vaig trobar el verb escarpir. El fèiem servir moltíssim a casa, quan érem petits. Em va tornar com una abraçada, com una alenada d’aire tebi. La meva mare, al bany, preguntant-nos a mi i a la meva germana: “Ja us heu escarpit bé?” Feia anys, molts anys, que no el feia servir. I tot d’una em vaig adonar per què: ja no se’ns fan nusos als cabells perquè fem servir cremes suavitzants plenes de productes que desenreden i allisen i perfumen. Ja no ens escarpim els cabells.

Ja no sabem distingir un roure d’una noguera simplement perquè no ens fa cap falta saber quin és un i quin és l’altre. No fem sevir els noms –i tan bonics que són!– del pollancre, l’alzina, l’àlber o l’om. Ens conformem amb la simple, genèrica i descolorida paraula arbre.

No sabem quin és el temps de les prunes clàudies ni quin és el tall de la vedella que surt millor per fer l’estofat. No sabríem triar-la si no ho digués a l’etiqueta de la safata de carn del súper.

La meva mare –i les vostres– sabien distingir la bambula de la viscosa i el setí de la batista. Feien servir aquesta terminologia a casa de la modista, quan triaven el teixit per fer-nos els vestits. Però, és clar, per anar a casa la modista es necessita temps, perdre un matí mirant revistes, triant la roba, prenent les mides i després tornar-hi per a les emproves. No tenim temps.

Tampoc no tenim temps d’anar a buscar llet fresca i fer-la bullir a casa i en comprem una caixa de tetrabrics el dissabte. No tenim temps d’esperar que la vida ens faci conèixer casualment algú que ens agradi, i anem a Tinder a triar entre centenars de rostres desconeguts. No tenim temps d’anar al cementiri a veure els nostres morts i escampem les seves cendres al mar. No tenim temps de quedar una tarda per conversar tranquil·lament amb un amic i ens conformem amb un intercanvi de whatsapps. No tenim temps de llegir una novel·la densa i gruixuda i ens refugiem en la ficció fàcil de pair de les sèries de Netflix. No tenim temps d’anar a plaça a triar les mandarines més dolces i el peix més fresc i fem la compra per internet perquè ens ho portin a casa. No tenim temps d’anar a caminar per la muntanya o a la vora del mar, i ens tanquem en un gimnàs per córrer quilòmetres damunt d’una cinta. 

He pensat que nosaltres no sabem els noms dels arbres ni de les flors, i els nostres avis i àvies no entendrien ni una paraula en aquest món de tetrabrics, Tinder, whatsapps i Netflix.

Suposo que sempre ha estat així però sento que entre els nostres pares i els nostres fills (què els separen?, seixanta o setanta anys?, no arriba al segle) hi ha un triple salt mortal. Probablement és degut a les noves tecnologies i, especialment, al món que es va obrir amb l’arribada d’internet. Tot va molt de pressa i, per tant, tot és superficial, simple, poc saborós i poc olorós, pla.

Nosaltres, quan érem petits, passàvem llargues tardes d’estiu enfonsats en un avorriment xardorós, espès com un flam Potax. Les criatures d’ara no s’avorreixen mai, estan superestimulades i, tanmateix, de vegades trobo que són una canalla ensopida. No tots, no sempre. Ho volen tot, instantàniament, però és com si no ho gaudissin, com si s’empassessin sense assaborir-la una presa de la xocolata més selecta.

De vegades penso –quan tinc el dia optimista– que la llei del pèndol acabarà funcionant i que ja falta poc perquè la gent estigui saturada de tanta pressa i vulgui tornar a la placidesa i a la senzillesa. Hi ha hagut intents maldestres, que de seguida han sigut fagocitats per la societat de consum. Establiments que proven de fer-nos creure que els seus préssecs fan olor, com els d’abans. Però el màrqueting no supleix la flaire.

S’ha celebrat la cimera de Glasgow i els experts ens adverteixen que caminem cap a la catàstrofe climàtica. I nosaltres ho sentim, ho llegim, ens esgarrifem i continuem deixant-nos arrossegar per la riuada de l’anomenat progrés.

stats