Activista ecologista i portaveu del GOBEns trobam en un moment cruïlla. Un punt d'inflexió sense precedents derivat de la crisi estructural, multisistèmica i multidimensional que la crisi sanitària del covid-19 no ha fet més que evidenciar i accelerar. L'aturada de tota la cadena global de producció que sosté el capitalisme ha caigut de cop i això té una greu repercussió en un territori com el nostre, altament especialitzat en el monocultiu intensiu turístic i la construcció. Ens trobam davant un escenari de xoc per una destrucció de llocs de feina sense precedents i les urgències es multipliquen.
L'ingrés mínim vital dista encara massa d'una renda bàsica garantida i universal que representàs un sosteniment immediat per a totes les famílies, especialment les que estan en situacions més precaritzades i vulnerabilitzades. La no existència d'aquest mínim universal –reclamat des de fa ja molts anys per col·lectius socials d'aquí i d'arreu de l'Estat– ens exposa a situacions de molt de risc, tant en allò personal com en allò col·lectiu. En una societat de serveis com la nostra, la majoria de persones treballen en feines de baixa qualificació, en molts casos precaritzades i sense garanties ni drets laborals. Molta d'aquesta gent treballa en l'economia submergida i moltes d'aquestes feines estan associades als treballs de cures, sense drets, infravalorats, invisibilitzats i altament feminitzats. Sense una renda bàsica universal i garantida, que asseguri un sosteniment mínim i digne per a les persones, les indústries pressionen amb els 'llocs de feina' i per 'mantenir-los' exigeixen tractes de favor, incentius i rescats, tot i que després, alhora d'assegurar-se mantenir els guanys, no dubtin a precaritzar-los o destruir-los directament.
Ja hem vist en què es tradueixen les 'pressions' dels grans sectors econòmics d'aquestes illes: en un decret llei per permetre ampliacions sense llicències i altres pèrdues de garanties procedimentals, ambientals i de participació amb l'excusa "d'agilitzar" per "reactivar". El decret llei –que ara està en tràmit de llei al Parlament de les Illes Balears–, a més, va en el sentit de reactivar el sector de la construcció –altament masculinitzat– a partir de la inversió privada hotelera. El mix econòmic de tota la vida, que és el que ens ha duit precisament fins aquí. Però aquest 'aquí' és un 'aquí' molt complex, sobretot si posam el focus en l'esfera micro d'aquesta economia. Si posam el focus en les persones que sostenen aquesta economia –que no pensa en elles, precisament– i que ara mateix es troben en una situació d'emergència vital.
Sabem que aquesta precarietat vital i incertesa absoluta es tradueix en un suport (o més ben dit, sotmetiment) a les mesures del capital perquè es necessita feina urgentment, perquè es necessita poder treballar per viure, costi el que costi i assumint en les seves persones tots els riscos que facin falta –des del contagi si es treballa sense les garanties necessàries des del punt de vista de salut, al risc de tenir feines encara més precaritzades, sense cap dret ni garantia, però que els pugui significar un ingrés, no ja per al mes, sinó per al dia. En això es basa precisament la darrera campanya llançada per empresaris i autònoms del sector de la construcció. Ens mostra les persones amb noms (homes) que treballen en el sector de la construcció i utilitzen la necessitat de mantenir aquestes 'vides' per envestir contra el decret-llei de protecció del territori aprovat fa unes setmanes pel Govern.
Amb una renda social mínima garantida s'evitaria el risc d'haver-se de sotmetre a les pressions dels sectors econòmics que constitueixen el poder, generen els llocs de feina i volen que els seus privilegis continuïn com abans. I s'evitaria el risc d'haver d'assumir treballar a qualsevol preu, a qualsevol nivell de servilisme i precarietat.
Amb aquest mínim garantit es podria treballar, des del diàleg social i polític, amb tranquil·litat per transitar cap a un model més resilient, menys dependent del sector del turisme i la construcció, envestir una estratègia forta i sòlida per posicionar l'economia de les cures (de les persones i del patrimoni natural) com a eix de la transformació per a una economia social i ecològica; permetria impulsar formació de noves competències laborals recuperant sectors productius necessaris per enfocar futures crisis amb majors garanties socials, econòmiques i ambientals. El sector de la indústria turística podria plantejar un decreixement planificat, amb un decreixement de places (2x1 de la borsa de places turístiques), un decreixement progressiu dels vols i creuers operats ens els propers anys per anar adaptant-los a la capacitat de càrrega de les Illes, una planificació progressiva de retirada d'infraestructures de primera línia de la costa, una aposta per un decreixement turístic acompanyat d'un creixement d'altres sectors econòmics que no impliquen més consum de territori, ni de recursos, ni més destrucció, sinó enfocats a la rehabilitació, i podem pensar en rehabilitació d'edificis, barris i ciutats, i ecosistemes en aquest repte d'adaptar els futurs possibles a la crisi climàtica, però parlam també de rehabilitació de persones i de dignitats, una economia de les cures, digna, basada en el reforçament dels serveis públics, en el reconeixement de les feines invisibilitzades i sostingudes majoritàriament per les dones sense cap garantia ni reconeixement. Això generaria també llocs de feina, i ens enfortiria i cohesionaria com a societat, sense haver-nos de sotmetre al xantatge d''economia o vida', que és on ens aboquen els xantatges dels sectors de la construcció, automobilístic, creuerístic, aeronàutic i turístic. Ens obliguen a triar: feina o vida, economia o persones (vides), progrés o ecosistemes, i sabem que això és pervers, però els funciona i per això el Consell de Mallorca celebrà aquesta setmana, juntament amb batles dels municipis propers, la destrucció d'hectàrees de sòl rústic sota asfalt per fer la vida fàcil als nous cotxes (que ara subvencionarà l'Estat), encara avui. A mi ja em sembla anacrònic i depriment.
