El risc de les opinions retrospectives
A primers de mes vam quedar impactats per un titular periodístic que van reproduir tots els mitjans de comunicació del país: a Catalunya, vuit de cada deu dones han estat víctima de violència masclista. Més concretament, almenys una vegada a la vida. La xifra és prou esfereïdora per merèixer dedicar una mica més d’atenció a l’enquesta i no tan sols reproduir una dada tan dramàtica.
Tanmateix, amb la informació disponible del departament d’Interior, que signa l’enquesta, se’n pot dir ben poca cosa. No s’especifica l’empresa que l’ha fet, no se sap quines eren les preguntes —només hi apareix una àmplia “cistella de fets” suggerits—, i si el treball de camp es feu entre novembre i desembre de 2021, és estrany que s’hagi tardat un any a presentar-la. A més, sorprèn que no formi part dels treballs del CEO, que és qui té els encàrrecs oficials del Govern amb garanties de rigor. Sigui com sigui, faré tres reflexions que pretenen anar més enllà dels resultats de l’enquesta.
En primer lloc, si quan es parla de desig sexual ja és prou difícil saber què se sent —com deia Juana Dolores en una entrevista recent, “també tinc dret a no saber què vull”—, encara més operació de risc és fer prospeccions retrospectives d’opinió. És a dir, voler qualificar ara experiències viscudes en contextos significatius molt diferents. En aquest, i en qualsevol terreny. Posem per cas que em pregunten si mai he sofert “violència escolar”, segons una cistella de fets definida amb ulls d’ara. Retrocedeixo uns seixanta anys, i sí: recordo que de menut em van enviar a la classe de les nenes grans, on la mare superiora em va picar la punta dels dits de la mà amb un regle de fusta. Ara bé, a les escoles de finals dels anys 50 ningú no hauria considerat “violència escolar” aquesta lleu acció disciplinària. Ni jo mateix. L'hi puc qualificar ara? Tornem al cas que ens ocupa: amb la consciència actual, dir “floretes” a les noies és violència masclista. Però fa cinquanta anys —i per a alguns encara ara— no era vist així. Dit d’una altra manera: què pensarem si d’aquí a cinquanta anys les generacions futures jutgen amb els seus ulls, anacrònicament i amb el mateix rigor, la nostra indiferència respecte de les qüestions que ells consideraran sensibles?
La segona observació és sobre el fet d’anar ampliant allò que entra dins de la violència masclista. Deixo de banda la imprecisió conceptual a l’enquesta entre violència i agressió, i que des del Govern s’hagi parlat de “terrorisme masclista”. I em quedo amb el dubte de si la cistella de fets són els que la societat considera així, com es va dir a la presentació, o si la intenció és precisament fer prendre consciència de tipus de violència fins ara no reconeguts com a tal. Però quan ja hi ha un 80 per cent de dones que es reconeixen violentades —i no costaria gaire aconseguir que fossin el 100 per cent si, per exemple, afegíssim a la llista el fet d'haver de suportar per Nadal anuncis masclistes de perfums—, per bé que ens acostem a descriure la violència ambiental i estructural, alhora se les victimitza de manera universal. I, fent-ho, restem capacitat de discernir allò que és una veritable agressió punible. Sense voler, es banalitza allò que es vol denunciar.
Finalment, no sé si Interior pensa, com es va dir a la presentació, que la violència masclista és el principal problema de seguretat pública a Catalunya. Però que des del 2016 a l’enquesta es digui que n'han augmentat els casos en nou punts percentuals durant l’últim any, fins a un 26,2 per cent, sembla assenyalar la inutilitat de les intenses polítiques públiques que es fan per evitar-ho. I, per ser positiu, també es pot interpretar en dues direccions que no són excloents: que o bé hi ha realment més violència masclista, o bé hi ha més consciència d’allò que en pot ser. Jo prefereixo pensar que en el percentatge la segona pesa més.
