Malauradament, una de les característiques tradicionals de la nostra societat civil ha estat, almenys fins ara, l’escassa capacitat d’articular-se i d’autoorganitzar-se en funció dels interessos comuns de diversa naturalesa (política, econòmica, social, cívica, esportiva, cultural….) que poguessin compartir. Tant és així, que hauríem de parlar més aviat de la quasi inexistència d’aquesta societat civil articulada, capaç de defensar la seva posició davant el poder polític i, per tant, d’influir per millorar la realitat.
Pràcticament des de la transició democràtica, amb la bonança econòmica de les darreres dècades del segle XX (amb les conegudes excepcions puntuals) i, sobretot, amb el creixement registrat en els primers 2.000, s’instal·là en la imatgeria popular que l’estabilitat laboral, econòmica i social era una cosa consolidada i que, per tant, no era necessari comptar amb ciutadans desconeguts per assolir el benestar personal i familiar.
L’individualisme havia guanyat la batalla, esperonat per un consum(isme) intern potent i per les diferents bombolles (financera, immobiliària...) que es feien massa grosses sense que gairebé ningú no se’n temés. Però les bombolles estan condemnades a esclatar i a poc a poc la terrible crisi socioeconòmica consegüent va començar a donar a llum moviments reivindicatius, sectorials i minoritaris, que amb el temps s’han anat consolidant i esdevenint els referents de moltes persones afectades per la greu situació que travessam.
Les polítiques dels governs del PP, concretament a la nostra comunitat, retallant els serveis públics bàsics (educació, sanitat, serveis socials...), la inestabilitat laboral, la manca de perspectives de present i futur que ha afectat fins i tot les classes mitjanes... i també les actituds dominants en el Govern presidit per Bauzá, on la imposició i manca de diàleg són la llei i la norma, han estat inputs bàsics per una certa activació i articulació de la nostra societat civil.
Entre altres, ningú no pot negar que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, el 15-M, la marea blanca o associacions de distint caire han agafat un protagonisme molt rellevant dins la nostra societat, dins el nou paradigma de “la unió fa la força”. Persones que tenien interioritzat que cadascú, individualment, havia de carregar amb les seves preocupacions comencen a percebre la dimensió social dels problemes que els afecten, copsant que hi ha més gent en la seva situació i que és més efectiu fer-los front de manera conjunta.
I entre aquests moviments, hi hem d’incloure, en un lloc destacat, la denominada marea verda, formada per persones preocupades per les polítiques educatives dels governs populars: retallades, manca de recursos, aposta per la privatització, menys mestres, disminucions salarials... I aquí, a les Illes, hi hauríem de ressaltar la polèmica aplicació, sense consens ni diàleg, del Tractament Integrat de Llengües per part de l’Executiu de José Ramón Bauzá i el fort rebuig que va generar des del primer moment entre els docents. I vet aquí que les reivindicacions d’aquests docents es varen estendre ràpidament, primer a les famílies amb fills i després a la resta de la societat, que observava preocupada el conflicte que s’havia creat. És a dir, la ciutadania balear prenia consciència de l’enorme importància de l’educació i que els problemes que l’afecten no són només cosa de “quatre mestres adoctrinadors i catalanistes”, segons la definició del Govern.
La mostra més clara d’això la vàrem viure fa un any, quan més de 100.000 persones ompliren els carrers de verd, demanant no tan sols la retirada del TIL, sinó l’assoliment d’un consens en matèria educativa. Per molt que el Govern intentàs minimitzar-ne l’impacte, allà vàrem poder veure docents, sindicats, pares i alumnes, sí, però també milers de ciutadans sense cap relació directa amb l’ensenyament que reclamaven un canvi de rumb.
L’espurna ha pres. Cada cop som més conscients de la nostra força com a ciutadans i que, com es recull en el darrer número de Quaderns Gadeso, publicat aquest cap de setmana, són majoria els que creuen que la situació de crisi i les polítiques adoptades per fer-hi front ens han fet més actius i més reivindicatius. I mira per on, el president Bauzá és el principal “culpable” d’una significativa reactivació de la nostra societat. La penúltima (perquè no sabem quan serà l’última): el president Bauzá, immers en les seves cabòries malaltisses, ha cessat la consellera Camps, però “tot continuarà igual”, són paraules seves.
Queda, per descomptat, molta tasca per endavant per millorar la nostra realitat i aconseguir la societat que volem, però, com en la paràbola del sembrador, només cal que la llavor caigui en terra bona per donar el seu fruit.
