Revisitar o descobrir Gaspar Riera
El gran tema de la pintura mallorquina a partir del pas del XI al XX va ser, fins als setanta, el paisatgisme, en bona part per la influència del grans paisatgistes catalans que plantaren a Mallorca els seus cavallets: Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Meifrén, sense oblidar el belga Degouve de Nuncques. A aquesta primera onada n’hi va seguir una altra, encapçalada per Anglada Camarasa i els seus apòstols, en bona part iberoamericans que havien estat els seus deixebles a París. Vol dir això que, en quinze-vint anys, varen coincidir o simplement varen passar per l’illa un estol de pintors que, sense proposar-s’ho, donaren a la pintura mallorquina un gran impuls cap a una modernitat relativa, però sens dubte alliberadora d’antics norais plantats a la tradició.
Artistes com Antoni Gelabert o Fuster Valiente són inconcebibles sense la presència de tants d’artistes catalans, iberoamericans i alguns europeus. Posaren les bases del que seria un nou paisatgisme illenc –del qual seria absolutament injust excloure, precisament, alguns iberoamericans– , que mantindria durant un parell de decennis una qualitat extraordinària. Però les noves fornades d’artistes, amb determinades excepcions, posarien les seves teles i papers al servei d’una nova classe social sorgida de les activitats turístiques: les galeries oferien un paisatgisme llepat, efectista, que satisfeia així les necessitats d’aquells nou-rics.
No obstant això, també reclamaren plaça alguns llops solitaris, més compromesos amb l’art que no amb el seu profit econòmic, la carrera dels quals fou irregular. Parlam dels seixanta i setanta del segle passat. Record ara mateix tres noms, Jaume Mercant, Miquel Brunet i Gaspar Riera. Donaren l’esquena a tota aquella efervescència festivalera del paisatgisme turístic i s’obriren pas cap a un llenguatge propi, preservant la dignitat del paisatge en temps d’oprobi. L’obra de Miquel Brunet és la que, passat el temps, ha assolit un major reconeixement, que alhora l’ha situada més del col·leccionisme i de les preferències del públic: en bona part gràcies a la feina divulgadora del que fou el seu entorn.
Ara, el centenari del naixement de Gaspar Riera ens ofereix una oportunitat de revisitar, i per a molts de descobrir, una pintura que va defugir els tòpics del paisatgisme més comercial. Gaspar Riera mantingué una actitud que ben bé podria ser qualificada d’heroica, reduint a l’imprescindible les seves necessitats materials per poder viure abocat a un paisatge que va estimar tant com el paisatge l’estimà a ell. Dia 9, a les 19 h, és la cita, al centre cultural del Molí d’en Perot. Paga la pena visitar l’exposició del centenari: sobretot per concloure que, si s’han de jutjar les qualitats artístiques per l’espai que es concedeix als artistes, ni que sigui pel centenari, podríem extraviar-nos en reflexionar sobre la funció dels espais expositius públics. Però ara no ho anirem a cercar. Així i tot, val la pena recalcar que l’exposició, l’oportunitat de revisitar o de descobrir l’obra de Gaspar Riera, és fruit de l’obstinada dedicació del fill de l’artista, Miquel Àngel Riera. Li devem més que a alguns càrrecs institucionals, dedicats sistemàticament a promoure la confusió, si no el desordre, en el panorama del que ha estat, és/serà el nostre món artístic.
Guillem Frontera és escriptor
