Revisitar els anys 90
Netflix ha estrenat una sèrie documental tan interessant com divertida, sobretot per a aquells que podríeu repassar la vostra biografia a partir d’una banda sonora. This is pop són vuit capítols de quaranta-cinc minuts que s’endinsen en el món de la música pop amb rigor i sentit de l’humor. No es tracta d’una sèrie enciclopèdica que repassa artistes i cançons sinó que aborda la cultura musical pop a partir d’alguns fenòmens curiosos. La sèrie estableix uns trets característics de la música pop i en busca l’origen i el perquè. Ho fa entrevistant algunes de les seves estrelles però també presentant-nos personatges més desconeguts que s’amaguen darrere de grans èxits i que expliquen un so, uns plantejaments musicals o alguns fenòmens determinats que desconeixíem que tenien una raó de ser. Hi ha històries que fins i tot delaten la casualitat amb què apareixen determinades modes.
El primer capítol explica l’efecte Boyz II Men : com aquesta banda va generar una onada de múltiples bandes masculines. El segon capítol és molt divertit perquè s’endinsa en l’ús de l’Auto-Tune, el sistema electrònic que amaga la incompetència d’alguns cantants a l’hora d’afinar. La sèrie arrenca amb una anècdota impactant que revela la depressió de quatre anys del raper T-Pain per culpa d’aquest mètode. I també ens presenta el creador d’aquesta eina musical que va provocar un gran debat en el món de la indústria del pop. ¿Com un enginyer especialista en processament de dades sísmiques va acabar dissenyant un programa que van agrair i maleir un munt d’artistes? A This is pop descobrim el desconegut paper de Suècia en la creació de grans èxits musicals, l’evolució del country en un fenomen pop, l’anàlisi incisiva del pop britànic, la popularitat dels grans festivals o el poder que han assolit determinades cançons.
La virtut de la sèrie és el plantejament lúdic, que estimula l’espectador més per la voluntat d’encuriosir-lo que no pas per les pretensions intel·lectuals. La veu en off té un to distès i no espera que l’espectador sigui un expert. Al contrari, molts dels episodis funcionen perquè entén que qui hi ha a l’altra banda de la pantalla és algú que coneix les cançons d’oïda. This is pop apel·la al factor de la nostàlgia, però sense forçar la carrincloneria del “remember when ”. En aquest sentit, però, la sèrie s’ha quedat curta a l’hora de deixar que sonin les cançons. L’agilitat narrativa fa que els temes musicals respirin poc i en algun moment resulti una mica frustrant per a l’espectador, que se sent estimulat per les primeres notes i després no pot gaudir de la música. This is pop connecta amb aspectes culturals i socials dels anys 90, permet revisitar una època i, sobretot, relaxar-se davant la pantalla recuperant vells records de joventut.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.
