OPINIÓ

El 1968, revisitat de nou

Cinquanta anys després, el Maig del 1968 continua viu i temut per la dreta. Els desqualificatius que va rebre per part del papa Benet XVI o Nicolàs Sarkozy el 2007 ens ho demostren. Que el seu llegat no agradàs a Esperanza Aguirre, també.

Però no hi va haver un sol 1968 i no sempre fou ben vist per l’esquerra. El posicionament contrari del Partit Comunista francès o italià a les manifestacions estudiantils dels seus respectius països ens indica que no es tractava de la lluita de classes que havia dominat l’escena europea fins aleshores. Això no vol dir que el principal sindicat de França, el filocomunista CGT, no s’hi acabàs sumant. Però els obrers únicament volien millorar les condicions de treball i, a tot estirar, participar en la gestió de les empreses, mentre que els universitaris aspiraven a una revolució molt difícil de definir.

Així mateix, des de la Universitat de Nanterre fins a la de Berckley, a Califòrnia, passant per la Universitat Lliure de Berlín, l’oposició a la guerra del Vietnam va activar la protesta juvenil. Però no era el mateix fer-ho per solidaritat moral, com feien els europeus, que per evitar l’allistament. Per als nord-americans, les manifestacions al carrer no només eren en favor del Vietcong, sinó per salvar la vida. A més, als Estats Units les diferències generacionals i amb el govern se solapaven amb problemàtiques racials de llarg recorregut que s’agreujaren en aquests moments, màxim després de l’assassinat aquell mateix any de Martin Luther King.

Una altra diferència substancial era que els francesos, com la resta d’europeus occidentals, es dirigiren contra tota mena d’autoritarisme, vingués d’on vingués. La família, l’Església, els costums, les convencions socials, l’empresa, la policia i, també, el mateix govern foren objecte de les crítiques a parts iguals. D’aquí que l’alliberament sexual es convertís en un objectiu tan prioritari com fer fora el general De Gaulle, representant de la gerontocràcia que dominava el país segons els estudiants. No és estrany que l’esquerra parlamentària no veiés amb bons ulls aquest descens de la política a l’àmbit privat i generacional. A l’altra banda de l’Atlàntic es respirava un ambient semblant, com ho demostra el moviment hippy, però ningú oblidava que era el govern demòcrata encapçalat per Lyndon B. Johnson el que enviava els joves a morir o a matar innocents al sud-est asiàtic. La violenta manifestació contra la convenció del Partit Demòcrata a Chicago l’agost del 1968 va fer evident que allà hi havia objectius polítics molt més concrets que no a Europa, alhora que els progressistes de l’establishment es convertien en un dels principals objectius a batre.

Ni tan sols els països autoritaris, tant de dretes com d’esquerres, s’escaparen dels moviments de protesta. Els joves polonesos i txecoslovacs reivindicaven un socialisme de rostre humà; és a dir, abjuraven del control asfixiant que imposaven amb mà de ferro els respectius partits comunistes satel·litzats per Moscou. Com diu Richard Vinen, mentre els joves d’Europa occidental atacaven l’autoritarisme de la família i de l’Església, els de l’Est convertien aquestes institucions en espais de llibertat. El cas espanyol, paradoxalment, fou més semblant al dels països comunistes, ja que els estudiants desitjaven tenir el que als francesos, alemanys o italians no els agradava: la democràcia liberal. La diferència és que aquí el PCE fou un dels principals catalitzadors de les protestes.

Curiosament, si una cosa tingueren en comú les mobilitzacions del 68 és que reforçaren els governs conservadors a tot arreu. Txcoslovàquia es convertí en el país comunista on més perdurà l’estalinisme. A França, els seguidors de De Gaulle guanyaren les eleccions de juny de manera aclaparadora i els republicans de Richard Nixon feren el mateix el mes de desembre, la qual cosa em fa recordar que el Partit Popular governa a Espanya des del 2011, just després de l’aparició del moviment dels indignats del 15-M.

Ara bé, si el 1968 va ser un fracàs, per què la dreta d’arreu del món el vol oblidar? No deu ser que no valoram prou la derrota americana al Vietnam, l’ascens d’una nova esquerra o la revolució de la vida privada que finalment s’imposà?

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF