El retorn de Trump (a Twitter)

Elon Musk, fundador de Tesla i nou amo i senyor de Twitter, pensa permetre que Donald Trump torni a ser usuari d'aquesta xarxa social i, per tant, que l'expresident dels EUA faci novament aquells tuits infames que ens van tenir entretinguts durant uns anys (Trump tuitejava amb tanta voracitat i compulsió com és d'imaginar que deu ingerir els productes de Taco Bell). Això serà si Trump ho vol, tot sigui dit, perquè es veu que està enfadat amb Twitter. Per això, tal com acostumen a fer els megamilionaris quan es disgusten amb alguna cosa, s'ha fet la seva pròpia xarxa social, que es diu Truth (és a dir, Veritat, com és propi d'un populista americà; si hagués estat un populista espanyol, li hauria posat Llibertat), i diu que no pensa tornar a Twitter mai més, per res del món, cosa que pot voler dir perfectament que, ara mateix, el paquiderm taronja estigui escrivint el seu tuit de retorn.

La notícia em va dur una doble associació d'idees, que per una banda em va remetre a la pel·lícula El dormilega, de Woody Allen, i per l'altra em va fer recordar els temps en què vivíem sense mòbil. El dormilega entra dins la categoria etiquetada com “les comèdies esbojarrades que rodava Woody Allen quan era jove” i és una paròdia dels drames distòpics que ara estan tan de moda. Al film, Allen és congelat, o crionitzat, i desperta en un futur que és, en efecte, d'allò més desassossegant. El món (o els Estats Units, que ve a ser el mateix) està governat per un règim autoritari, amb un Gran Líder, en què els drets civils i les llibertats fonamentals han quedat reduïdes a no res. La gent, però, viu en general ben feliç: a canvi d'acceptar submisament la dictadura, cada ciutadà té garantida una casa per viure, equipada amb un gos robòtic, una misteriosa bola (cadascú en té una i es dedica a acaronar-la voluptuosament amb tots dos braços; el plaer que els proporciona acaronar la bola els deixa en suspens i aïllats de la resta del món, també de les persones que tenen al costat) i un aparell anomenat Orgasmatró, que és una mena de nevera dins la qual entra cadascú per tenir una simulació de relació sexual. I amb aquestes coses –casa, gos, bola addictiva i Orgasmatró– en general ningú es queixa i tothom campa content.

Dels temps que no teníem mòbil (la qual cosa implica tenir prou anys per haver nascut abans de l'ús generalitzat d'aquests aparells) en recordo que els joves dels anys noranta ens fotíem dels pocs que començaven a usar-los, i els titllàvem de pretensiosos i de víctimes del sistema. En fi, ja els dic que el retorn de Trump (a Twitter, de moment) em va suggerir aquests dos records. I també la inquietant sensació que, després de fer tantes voltes teòriques al capitalisme, l'any 2022 estem com fa exactament cent anys: en mans d'uns pocs magnats (Musk, Bezos, Zuckerberg, Trump, Gates), que, a més, es complauen de fer-se notar davant d'un públic global que som tots nosaltres. Els encanta exhibir-se davant nostre, i enlluernar-nos –o atemorir-nos– segons el seu caprici.