El retorn de la política
MACRON. La revolució macronista d’En Marxa ha començat l’assalt definitiu. El dilema d’aquestes eleccions a l’Assemblea Nacional francesa era, sobretot, si calia donar o no una majoria clara al cap de l’Elisi. Els francesos havien de decidir si “massa poder mata el poder”, com han repetit els dirigents socialistes i gaullistes durant la campanya. Encara hi ha una segona volta pendent, però Emmanuel Macron ja ha engolit l’antiga majoria presidencial, ha forçat una recomposició profunda de l’esquerra -que afavoreix la França insubmisa de Jean-Luc Mélenchon i deixa el Partit Socialista gairebé en vies d’extinció-, fa recular la dreta i, per primera vegada en molt de temps, confronta el Front Nacional amb les seves pròpies limitacions. El president tindrà tot el poder però, a més, el tindrà en un escenari polític en recomposició, amb una assemblea esquitxada de candidats vinguts de la societat civil i amb una més que probable majoria amb regust d’aval per proposar les reformes -polèmiques, segur- que ha promès en campanya.
‘GRANDEUR’. França vol recuperar un perdut orgull de país. Necessita tornar a saber quin és el seu lloc. Macron aguantant l’encaixada de mans de Donald Trump a l’OTAN o replicant al president dels Estats Units, via Twitter, per defensar l’Acord de París contra el canvi climàtic, la reunió bilateral amb Vladímir Putin, la trobada amb Angela Merkel, en la primera visita oficial del president just després d’arribar a l’Elisi o la Comissió Europea apropiant-se de la proposta macronista de nomenar un ministre de l’Eurozona han contribuït a recuperar una certa centralitat perduda. Una primera intuïció de la vella grandeur que el “president normal” havia esborrat. Explica un politòleg francès que el general De Gaulle deia que el seu únic model era Tintín, “aquell individu petit que plantava cara als grans”. Costa de creure que el general hagués de recórrer a l’imaginari belga però Macron ha exercit de perfecte Tintín durant aquestes primeres setmanes al poder. I ara Brussel·les ja confia en el retorn de França: en una França que sigui un veritable contrapès a l’Europa alemanya d’Angela Merkel, erigida en líder única de la Unió per incompareixença dels seus socis.
LA UE. Macron tindrà el mandat fort que reclamava Theresa May. La Unió Europea es redibuixa a cada elecció. Fa una setmana el Brexit dur semblava inevitable i el poder real del nou president francès era encara una incògnita. Avui la primera ministra britànica s’enfronta als retrets i la guerra de guerrilles d’un partit que l’acusa d’haver-los portat al desastre d’un govern en minoria. I la negociació del Brexit és una mica més incerta.
Theresa May ha descobert que la seva força era relativa, de la mateixa manera que els britànics van demostrar a la Unió Europea que el projecte comunitari era mortal. En canvi, la victòria d’Emmanuel Macron ha servit per recordar a la UE que encara hi ha qui creu en aquest club. Que s’està millor a dins que a fora.
El Brexit va provocar el retorn de la política a Europa i la pèrdua de majoria de Theresa May suposarà també el retorn de la política al Regne Unit i a les seves negociacions amb la UE. No tot estava escrit.
De la depressió d’aquell referèndum del 23 de juny al Regne Unit a la confiança que la UE es pot reformar d’aquests dies, hi ha hagut tot un any de muntanyes russes electorals. Un any de política. De recomposició de l’escenari polític.
