Ressignificar la llibertat i la vida
Fa estona que el sociòleg Boaventura de Sousa Santos va escriure que en les darreres dècades les teories crítiques –aquelles que sustenten també les esquerres ideològiques– han perdut els substantius, i ens hem quedat amb els adjectius. La concepció hegemònica de la democràcia com a sistema polític és la democràcia burgesa reduïda en els darrers temps, encara més, a una qüestió de procediment; amb subjectes polítics reduïts a la condició de consumidors. Aquells que creiem en una altra democràcia possible i necessària ens veiem obligats a posar-li adjectius com “participativa” perquè prengui un sentit mínimament transformador.
Una cosa semblant ha passat amb el terme llibertat. Se l’han apropiat en els darrers anys els hereus del franquisme, que fins i tot incorporaren fa dècades un albatros al seu logotip, com a símbol de llibertat. Així fins arribar a les eleccions madrilenyes, a les quals Ayuso ha arrasat en nom de la llibertat… Però quina llibertat? Per als votants, la llibertat de prendre una canya quan un vulgui i on vulgui, encara que la pandèmia no ho recomani. Per a les elits, la llibertat de mercat, en nom de la qual es pot sacrificar qualsevol cosa, inclosa la democràcia. Fins i tot l’estat de dret només ho és, per a ells, en tant que garant d’un mercat lliure, sense restriccions “polítiques”.
Ens costa pair el que ha passat, però el que ha passat és ben normal en un context com l’actual. Ho és perquè en realitat, conviure amb altres –sobretot en democràcia– implica que la llibertat no és possible sense responsabilitat. Tenim drets perquè els altres també els tenen, i cal que ens respectem i que això es respecti. El que ha guanyat a Madrid, en realitat, és el “campi qui pugui”, una idea acotada i limitada de la llibertat que des de l’exaltació de l’individualisme es desentén de la responsabilitat que també tenim com a individus amb la resta de la societat. És la negació thatcheriana de la societat, que paradoxalment es vesteix d’una manera de viure “a la madrilenya”. Una pàtina d’identitat col·lectiva per a una marabunta anarcocapitalista.
A una de les regions de l’Estat amb les desigualtats socials més extremes –amb això estam agermanades–, la possibilitat de poder-se aferrar a alguna cosa tangible i “segura” com poder anar als bars ha pesat més que els sacrificis oferts per unes esquerres carregades de raó, però orfes d’emocions. Som éssers sentipensants, deia el sociòleg colombià Orlando Fals Borda, i això val per a la vida quotidiana i per als processos polítics. Per això mateix no basten ni les dades ni els fets, ni per convèncer ni molt menys per vèncer. Sobretot quan la dreta, a més d’argumentaris, té el suport incondicional tant de la caverna mediàtica com de la resta de mitjans que també han comprat aquest missatge: “Vos enrecordau de quan Intereconomía es podia mirar només a Intereconomía?”, ironitzava l’altre dia Bob Pop a les xarxes socials.
Les esquerres, a més, han comès l’error de comprar el marc cognitiu de les dretes: en lloc de reapropiar-se i col·lectivitzar els conceptes furtats, els han contraposat a altres mots, com feixisme o democràcia, però sense ressignificar res, confiats com sempre en què tenim la raó de la nostra part... I és aquí que hi ha la clau: primer, no s’ha de regalar el llenguatge a l’adversari. Segon, s’han de tornar a omplir de nous significats aquests conceptes, connectats amb la realitat que ens envolta, i no amb un passat d’un país –malauradament– amb poca memòria històrica. Tercer, això no es fa amb operacions de màrqueting, sinó amb feina constant, als carrers, als barris, als pobles. Devora la gent, desmuntant les mentides i fake news que arriben des de dalt, però que es van impregnant al conjunt de la societat. S’ha de disputar el significat de les paraules robades com la llibertat, que apel·len altres concepcions de llibertat que prioritzen les persones i no els mercats, com acaba de fer Biden plantejant l’ “alliberament” de les patents de les vacunes. A veure quina serà la resposta dels defensors de la llibertat de negoci de les farmacèutiques, quan el sentit comú global convida a protegir-nos i és evident que si no hi ha vacunes per a tothom, no ens en sortirem.
Però sobretot, hem de crear els nostres propis marcs. Apropiar-nos, com ens ensenyen el feminisme i l’ecologisme, dels conceptes que ens permetin construir sentit enmig d’incerteses i emergències. Com la vida: fa només uns anys els únics que la posaven a l’agenda pública eren els mateixos que defensen la pena de port i són en contra de la llibertat de les dones a decidir sobre el propi cos. Cal posar la vida al centre, ressignificar-la amb tot el que impliquen les cures i el dret a tenir un present i un futur de dignitat. És a partir de la vida que l’economia i la política prendran un significat i un sentit diferent. I, mentrestant, seguim.
