14/07/2022

La responsabilitat dels mitjans en democràcia

4 min

Pablo Iglesias ha obert aquests dies un meló que ha caigut malament a bona part de la professió periodística, arran dels àudios de l’excomissari Villarejo amb polítics i 'periodistes' com Ferreras o Inda, aliats per produir fake news amb l’objectiu de desprestigiar Podemos i influir en els resultats electorals en un moment en què les expectatives d’aquest partit eren expansives, i, per tant, amenaçaven determinats interessos econòmics (i mediàtics) de l’establishment.

Qualsevol país del món té un problema quan la propietat dels mitjans de comunicació tendeix a concentrar-se, deixant pocs marges per a la independència periodística. Cert és que una cosa són els mitjans (funcionals als accionistes majoritaris d’empreses avui dia vinculades a sectors com l’energètic o la banca), i una altra els i les periodistes (funcionals a la democràcia, en tant que productors d’informació imprescindible per comprendre on som). En el cas espanyol, el gruix dels mitjans es concentra al voltant de dos grans oligopolis amb una enorme capacitat d’influència a través de diferents formats que van des de la televisió a la premsa digital.

Això no vol dir ni que en els grans mitjans no hi hagi marge per a la independència periodística ni que a la premsa produïda fora dels marges tot siguin flors i violes. Però sí que esbossa un problema que queda de manifest davant determinades reaccions, del tot corporatives, quan s’exigeixen responsabilitats, per primera vegada en la història recent, als professionals de la informació. En aquest context, els anomenats 'verificadors', com Newtral, han perdut tota credibilitat en evitar pronunciar-se sobre aquestes notícies, més enllà dels seus vincles amb Ferreras. A la web de Newtral, això sí, hi ha un apartat batiat com ‘Transparentia’ (per allò dque posar les coses en llatí atorga més rigor) amb un cercador perquè s’hi pugui trobar qualsevol polític del país a qualsevol nivell (ajuntaments, diputacions, comunitats, estat). Però encara no es poden cercar periodistes, per molt que alguns alimentin el desprestigi de la professió.

De fet, als periodistes que denuncien els vincles de determinats periodistes i mitjans amb el poder, no els ho posen fàcil, com bé ha fet Fonsi Loaiza a Florentino Pérez. El poder del palco (Akal, 2022). Loaiza apunta a un modus operandi que seria exportable a bona part de l’oligarquia espanyola, amb el futbol com a espai de grans negocis, i que de passada condiciona entre altres coses la manera com s’informa sobre les dictadures petrolieres com Qatar, els Emirats o l'Aràbia Saudita, que no respecten els drets humans però patrocinen moltes coses. A vegades, els vincles amb el poder són molt més subtils, com els corticoles, i traspassen legislatures i colors polítics. Fa uns anys, quan era parlamentari, vaig fer un informe estudiant el gruix de les licitacions de l’Administració autonòmica 'guanyades' per El Corte Inglés, preocupat i sorprès perquè en fossin un dels principals proveïdors: des de paper de vàter de l’hospital Son Espases al programa informàtic de gestió de la hisenda pública. Cap mitjà no se'n va fer ressò. Però vaja, això ja és contar batalletes.

Amb l’extrema gravetat del que hem sabut ara (una conxorxa putrefacta entre policia, jutges, polítics conservadors, periodistes i mitjans, una amenaça a la democràcia) haurien d’haver rodat caps als diferents estaments, però no és així. Fins i tot Boris Johnson, que va ser periodista abans que polític, sap que tot té un límit, i ha hagut de dimitir. Si el que ha succeït a Espanya hagués succeït a Veneçuela, en tendríem durant un mes a tots els telediaris. Però Veneçuela era una altra excusa per situar els adversaris polítics, de la mà del gruix dels mitjans de comunicació, a l’eix del mal. Una altra prova del cotó de la professionalitat periodística: el pes que es dona a la informació sobre els conflictes –geopolítics o locals– en relació amb el conjunt.

Més enllà de les consanguinitats entre poder econòmic i mediàtic, el periodisme aquí i arreu pateix un altre mal compartit per gairebé qualsevol de nosaltres avui: allò que Guy Debord va definir com la societat de l’espectacle, allà on allò que importa no és el que ets (polític, periodista, persona), sinó allò que tens, però, sobretot, allò que aparentes. D’aquí l’exhibicionisme a les xarxes socials que ja impregna totes les generacions, i l’afany per retransmetre en directe tot allò que ens passa o diem que ens passa, que per cert tampoc no ens converteix en periodistes. Tanmateix, pura aparença, que fa de les nostres vides closques buides que duen gairebé el 15% de la població al consum habitual d’ansiolítics i antidepressius. La distància entre allò que ens podria fer material i espiritualment feliços i allò que aquesta societat de l’espectacle assenyala com a expectatives és, cada cop més, un abisme. Com ho és també la distància que separa la democràcia com a forma de vida, que diria Walt Whitman, i una democràcia formal que ja ni tan sols mira de salvar les aparences.

David Abril és professor de la UIB

stats