Obr la publicitat que m'han deixat a la bústia i, entre dotzenes d'estris de bany de luxe dubtós i d'utilitat indemostrable, trob una andròmina que em desperta la curiositat molt més que la tapa de vàter amb calefacció i bram d'aigua incorporat, que fins al moment havia aconseguit fer-me esclafir la rialla: un reductor de tapa de vàter per a infants. De colors llampants i suposadament esponjosa, aquella minitapa pretén resoldre un problema inexistent, almenys per a mi. Vàries generacions –les que van des del forat del lloc comú fins a l'actual inodor– hem sobreviscut la infantesa amb l'immens forat a mida de culs adults. No hem passat per ull o, almenys, no d'una manera tràgica. Ens hem adaptat com hem pogut a un món de proporcions que ara se'ns presenten com a insalvables. Hem après que el món no està fet a mida de cadascú, que som nosaltres els que ens adaptam fent-lo nostre en la mesura del possible. I si la incomoditat era palesa i massa grossa, hem sospirat per créixer, fer-nos grans. De fet, el pas de l'orinal a la tassa marcava una etapa, talment un més dels molts rituals d'iniciació que ens donen la benvinguda al món dels adults, o així el saludaren els nostres pares i l'han saludat els nostres fills. Direu que és detall sense importància, i tindríeu raó si no fos perquè és un més dels molts que semblen pensats per ajornar el creixement, la maduració, en un cant a la infantesa permanent. Digau-me subtil, malsofrit que trob ossos en el lleu, però em cansa aquesta suposada protecció dels infants que, en el fons, només amaga la por que es facin independents i, sobretot, que ja no ens necessitin, ni a nosaltres, els pares, ni als que paternalment els volen continuar dirigint.
