20/05/2022

Resiliència generacional

3 min

A Balears, el territori de l’Estat amb l’esperança de vida més alta –83,46 anys–, el segment de població major de 65 anys manifesta un 30% menys de problemes relacionats amb la salut mental que la resta de segments poblacionals. Fins aquí les dades.

Sembla que hi ha nombrosos factors que poden propiciar un infradiagnòstic dels problemes psicològics en aquesta franja d’edat: la solitud, la reticència davant la intervenció psicològica, les particularitats dels processos mentals en la senectut... És a dir, que no és que les persones majors tenguin menys problemes mentals, sinó que, per diverses circumstàncies no són detectats i segueixen el seu curs, al marge de diagnòstics i estadístiques. 

És evident que molts de casos deuen quedar sense detectar –i, per tant, sense tractar– per les distorsions derivades de l’emmascarament dels símptomes, les dificultats per demanar ajuda, la falta de recursos... Però, i si també resistissin millor l’adversitat?

Sovint sentim dir que la crisi provocada per la pandèmia va posar a prova la nostra salut mental fins a fer-la trontollar i és cert que ha estat una etapa singularíssima que ha deixat rastre de dolor i daltabaixos diversos. Tanmateix, i contra tot pronòstic, és possible que les persones grans l’hagin resistit millor i se n’estiguin recuperant més aviat.

Segur que hi ha un dèficit de diagnòstic que cal esmenar, però també és possible –i això és només una suposició personal no contrastada– que les persones grans estiguin dotades de millors mecanismes de protecció davant els problemes i contratemps que inevitablement ens depara la vida. 

I també és possible –i continuam en el terreny de les suposicions– que l’explicació d’una major fortalesa no sigui només biològica o biogràfica –metabolisme alentit, més experiència, menys expectatives...–, sinó un signe generacional. Estan fets d’una altra pasta. O sigui, que no és només perquè siguin més vells. Són més vells, sí, però ja eren més forts.

De la mateixa manera que, en constatar que el Japó té l’esperança de vida més alta del planeta –84,10 anys–, ens llançam a analitzar els hàbits alimentaris i circumstàncies ambientals que envolten els seus longeus habitants, per tal de veure si en podem aprendre qualque cosa de profit, també ens hauria d’interessar desxifrar el secret de la fortalesa de les generacions que ens han precedit i que tenim tan a propet.

Els majors de 65 anys –i especialment els majors de 75– varen viure una guerra civil i/o una tristíssima postguerra i una dictadura que no s’acabava mai. Encara varen habitar una Mallorca preturística de fortes desigualtats, fèrries convencions socials i escassíssimes oportunitats. Treballaven sense drets laborals i es casaven sense divorci. 

És lògic que tot aquest bagatge els ajudi a posar distància i a no magnificar els problemes que s’han topat a les velleses. Però n’hi ha més: varen ser educats en l’austeritat emocional, en la capacitat de sacrifici, en la cultura de l’esforç i en el sentit de col·lectivitat i de família. I això ajuda a relativitzar, però, sobretot, ajuda a relativitzar-se. No són el centre del món i ho saben. No esperen que ningú els tregui les castanyes del foc. En tenir un problema, s’aguanten o s’hi arromanguen: no es plantegen una tercera via.

També podria resultar il·lustratiu investigar pel cantó contrari. O sigui, que podríem girar la truita i intentar aclarir per què tenim uns joves tan trencadissos.

Als antípodes dels seus padrins i repadrins, els adolescents actuals han estat educats amb més drets i menys responsabilitats, tenen unes altíssimes expectatives de felicitat personal i un sentit de col·lectivitat molt limitat. Sovint magnifiquen els seus sentiments cap a l’amic íntim o la seva mascota, però no sempre els resulten fàcils la solidaritat, la camaraderia o l’amor fraternal. Han viscut des de petits una sobreprotecció invalidant, que alenteix la maduració, dificulta l’autonomia i, sobretot, incapacita per afrontar la frustració. Tampoc són el centre el món, però aquests sí que s’ho pensen.

Salvador Cardús afegeix una altra explicació a aquesta fragilitat: la hiperventilació emocional que condueix a una major vulnerabilitat personal i social: “Algunes de les patologies que ara descobrim, especialment entre els joves, podria ser que s’atribuïssin equivocadament a desafiaments de curt recorregut, com la recent pandèmia i el confinament.” 

Indicadors de salut mental i pandèmia. Correlació o causalitat? Diria que almenys una part es pot explicar per l’eclosió de les patologies de “dues generacions educades en un clima de sobreprotecció que les fa poc hàbils per gestionar la frustració”.

Per tenir-ho present, ara que tant es parla de fomentar la resiliència com a valor estrella de la personalitat dels nostres joves.

Nanda Ramon és professora

stats