OPINIÓ

O tot o res

Quan vam començar a tenir notícies d'un virus raret i malxinat, a les acaballes del gener i coincidint amb l'inici de l’any de la Rata, se'm va ocórrer que seria bona idea de rellegir-me La pesta, d’Albert Camus, però el volum havia desaparegut d'entremig de L'estranger, La caiguda i l'edició recent de les Cartes a un amic alemany, com engolit per una plaga de peixets de plata afamegats (o conspiranoicament intel·ligents). Al març, vaig voler demanar-lo en préstec a la biblioteca, però ai!, va arribar dia 15 i ens van tancar, abans que ho hagués fet; i em sentia desemparada, d'entrada, sense un llibre que m'ajudés a presagiar què passaria i, així, a mirar d'entendre-ho o anticipar-m'hi, inclús. La diada de Sant Jordi, vaig encarregar-lo, en un gest de suport a les llibreries locals, però ai!: cap no el tenia disponible. Llavors, vam emprendre una recerca i vam esbrinar que la darrera edició que en circulava, de butxaca i publicada el 2009 (encara amb la mateixa traducció de Joan Fuster, que es conserva estupenda), s'havia esgotat en el camí cap a la declaració de pandèmia mundial, i que Edicions 62 s'havia compromès a imprimir-ne una nova remesa à tout à l'heure. Aquest cop van complir: prou llibreters devien haver-los traslladat el mateix comentari, a petició dels lectors, i els guanys (o el retorn a la inversió editorial) que l'empresa podia preveure quedaven confirmats.

L'exemplar que finalment vaig aconseguir s'està a la tauleta de nit des d'aleshores. No puc evitar de sentir-me una mica com alguns dels habitants de la ciutat d'Orà (on transcorre la malaurada història), que buscaven i trobaven profecies en qualsevol text, en un intent de forjar un futur -esperançador o fatídic, depenent dels humors de cadascú-, perquè “que dur que seria viure només amb el que se sap i el que es recorda i privat del que s'espera!”.

La primera mesura que prenen les autoritats d'Orà és el tancament de la ciutat: ningú no hi pot entrar ni sortir-ne durant gairebé un any. A dins -amb precaucions, això sí-, l'activitat continuarà quasi inalterada, al llarg de la novel·la i de l'epidèmia: els cines projecten pel·lícules (les mateixes, perquè no reben cintes noves); al teatre, hi representen els espectacles que estaven en cartellera en el moment de tancar fronteres (incloent-hi els de companyies estrangeres que havien quedat exiliades); els cafès i restaurants continuen oberts, com els hotels (amb els turistes que s'hi han hagut de quedar, o reconvertits en hospitals o centres de quarantena); i els editors defineixen el seu programa de publicacions, tenint en compte les preferències epidèmiques. És a dir que, dins la ciutat confinada, els qui han cregut en la letalitat del bacil i la necessitat d'accions d'emergència (autoritats i metges) reorganitzen la vida amb la lluita contra la pesta al centre; i els qui no respecten l’exili interior, que és la nova norma, però segueixen la pròpia "normalitat", amb independència de les decisions institucionals.

Aquí (al món en general i a les Illes en particular), hem viscut tota l'estona a mitges. Tant els creguts com els descreguts hem accedit solament a mitjos sacrificis i hem lliurat a mitges les batalles contra el virus. Abans de decretar el confinament absolut, vam permetre que tothom es reubiqués; i, en tres mesos, el vam haver finiquitat: al juny, obrírem boca i pulmons a les vingudes de turistes d'arreu del món. I el Govern balear torna a decretar a mitges, aquesta setmana, amb la decisió de confinar quatre barris de Palma. Les dades de la Conselleria de Salut apunten, a mode de justificació, que la incidència a les zones de Son Gotleu, Can Capes, Son Canals i la Soledat Nord és més alta que a la resta de la ciutat. A La pesta, que també esclata una primavera, Camus escriu, a finals d'agost: “Fins ara, la pesta havia fet més víctimes als barris extrems, més habitats i menys confortables, que al centre de la ciutat. Però de sobte va semblar que s'acostés i s'instal·lés també als barris comercials. (...) Hi hagué la intenció d'aïllar, al mateix interior de la ciutat, alguns barris particularment afectats (...)”.

Jo interpreto que no s'arriba a posar en pràctica; però, a banda de les dues lectures possibles d’aquest paràgraf, és interessant la reflexió amb la qual enllaça: “Els habitants d'aquelles zones no pogueren evitar de considerar aquesta mesura com una facècia especialment dirigida contra ells, i en tot cas, pensaven per contrast que la gent dels altres barris eren lliures. Aquests últims, en canvi, trobaven consol en els seus moments difícils imaginant que encara hi havia qui no era tan lliure com ells”. Els habitants dels barris afectats per les noves restriccions són persones treballadores en sectors i feines que queden excloses de la possibilitat de teletreball, i que impliquen el desplaçament, per exemple, als polígons industrials que circumden la ciutat de Palma, la qual cosa vol dir que aquests ciutadans que es vol aïllar per força passaran més de vuit hores cada dia fora de les fronteres que el decret assenyala. Una altra fracció d'aquests residents té ocupacions no declarades, de manera que, sotmesos a un control policial que només permet de desplaçar-se amb autoritzacions i contractes oficials, són persones que no podran anar a fer feina i rebre, a canvi, els corresponents sous que els permetin viure. Doncs sí: aquesta mesura em fa més lliure que els meus conciutadans d’una manera arbitrària, i per això no la trobo justa.

La novel·la, més enllà de les dades evolutives de la malaltia i les xifres de morts i de recuperats, de la cronologia de l'epidèmia, de les decisions governamentals per combatre-la i de les qüestions científiques (sanitàries) que s'hi exposen -el metge Rieux fa servir mascareta i alhora confessa que no serveix de res-, esfereeix i consola alhora perquè ens retrata. Camus la va publicar després de la II Guerra Mundial, potser vaticinant que la conseqüència de tanta por i tant dolor seria un reblaniment, una tebior, un conformisme al cor de les persones que, guardant-nos de patiments grans, aniríem tirant amb el que vingués sense qüestionar-ho. I l'escriptor, complint el deure que sentia que li tocava, com a integrant de la Humanitat, va voler recordar-nos que, a la vida i sobretot a les grans partides que ens proposa, o juguem tots o estripem la baralla. Només hi ha dues opcions: “o tot o res”.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF