Rèquiem (curtet i per feina)

El sobiranisme ha malbaratat a consciència la majoria social dels últims anys i no només ha posat punt final a la majoria parlamentària que va obtenir en les últimes eleccions, sinó que s’ha esforçat a consciència durant les últimes setmanes a desprestigiar l’obra de govern conjunta.

S’acaba una època i s’hauran de posar les bases per a un futur que té molts fronts oberts. L’avantatge de la situació és que s’ha acabat la comèdia i les posicions queden clares.

Uns i altres acostaran els discursos que fan en públic i en privat. Queda clar que els líders efectius dels dos partits, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, són incapaços de pactar un armistici, i queda clar també que les estratègies dins de l’independentisme continuen dividides entre el pragmatisme i la confrontació.

Tot i que a l’escenari encara hi ha fum i miralls amb els quals es pretén dissimular l’important paper de l’exili en les decisions, algunes coses es veuen millor a partir d’ara. Els protagonistes poden deixar enrere les contínues frases assassines que s’han dedicat les darreres setmanes com si no fossin conscients que estaven precipitant el seu propi funeral. El resum és, en paraules de Xavier Antich, president d’Òmnium, que la classe política “no ha estat a l’alçada” .

De fet, fa uns quants anys que són minoria els líders polítics que actuen amb sentit de la responsabilitat i sense l’angoixa de la gestió d’una agenda pròpia fruit de la injustícia de l’exili en casos rellevants. Són pocs els que tenen consciència que cada cop són menys percebuts pels ciutadans com un actiu, una ajuda, una necessitat. La italianització, si no l’argentinització, fa anys que està en marxa. El respecte i l’atenció que es presta als polítics cada cop és menor i, per tant, els riscos del populisme cada cop són més grans. Amb retòriques inflamades, la realitat és que el risc de debilitar la cohesió social i l’impuls del país és evident.

La gran crisi del trencament del Govern afecta el Govern, però també impacta en la identitat i el projecte de Junts.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, nomenarà govern amb celeritat i està determinat a navegar tant temps de legislatura com els nous socis li permetin. No li serà fàcil, però els exercicis de responsabilitat en moments de crisi són tan incòmodes com imprescindibles per forjar lideratges. L’objectiu és, com a mínim, arribar a les eleccions municipals.

Abandonar la gestió del país quan està contra les cordes no va ser una opció per a la Convergència que avui sobreviu encara en un sector de Junts, derrotat en la votació interna, però que representa pràcticament la meitat de les bases. En els últims deu anys, els representants del centre liberal tècnics en la gestió han anat desapareixent pel camí, però és absurd pensar que els seus votants també han desaparegut. Serà important saber en els pròxims dies quina decisió política prenen els nous lideratges com Jaume Giró, que estava en condicions de fer tornar la Generalitat als mercats i va ser el més votat de l’executiva al congrés, o Victòria Alsina, capaç de restablir algunes relacions exteriors després que la DUI dinamités els ponts internacionals.

Junts haurà de fer ara la veritable catarsi i, com a moviment d’alliberament, en paraules d’algun dels seus líders, presentar la seva proposta per accelerar i fer efectiva la independència.

També es veurà quin tipus d’oposició decideix fer al Parlament, on serà la tercera força, per darrere del partit més votat, el PSC, i d’ERC.

El sobiranisme del 80% feia temps que havia mort i avui se l’enterra. La majoria del 52% feia temps que havia mort i avui se l’enterra. Però el dol serà curt. Feia molt de temps que la crisi s’escrivia i es negava.

La crisi de govern és greu i ningú no pot avançar quant de temps durarà un govern d’ERC que només té 33 diputats dels 135 de l’hemicicle. Dependrà de tota l’oposició. Quan Pedro Sánchez parla de la bondat de l’estabilitat parlamentaria alinea el PSC amb ERC i amb una abstenció als pressupostos, per més retòrica contra “els actors del 155” que facin a Esquerra. És una mà estesa que té una contrapartida òbvia als pressupostos de l’Estat. Si aquesta línia es revela impossible, Aragonès sempre pot prorrogar els pressupostos de la Generalitat. No seria una bona notícia per a un país que espera un 2023 amb menys creixement i amb una guerra que fa imprevisible l’increment dels preus i el malestar social.