OPINIÓ

La república, garant de la cultura del mèrit

El republicanisme s’oposi amb radicalitat a la monarquia, l’aristocràcia i les seves derivacions, l’oligarquia i la corrupció 

La república, del llatí 'res publica', és un sistema que intenta implicar tota la ciutadania en la gestió d’un país i no solament unes elits per raó dels gens, no sempre immaculats. És normal, per tant, que el republicanisme s’oposi amb radicalitat a la monarquia, l’aristocràcia i les seves derivacions, l’oligarquia i la corrupció. Seria una ingenuïtat pensar que les repúbliques no estan exposades a xacres semblants, però disposen d’elements correctors, sense excepcions d’inviolabilitat. En ple segle XXI no s’hauria de donar un debat sobre una sistema que no deixa de ser un residu medieval i que hauria de ser tractat, respectuosament, com a tal.

La república no és un invent dels progres ni dels desencantats amb el sistema. Cal tenir present que Trump –poc sospitós de pertànyer als primers– és president pel Partit Republicà. La formulació del sistema republicà no és nova, sinó que deriva de la doctrina escrita des de Ciceró a Montesquiu i es fonamenta en els valors cívics, la divisió de poders i a garantir les llibertats. En la seva essència, per tant, és també laica, perquè no admet ingerències d’una o altra religió en la vida política.

Dit això, els valors del republicanisme no sempre es poden identificar amb una república, ja que n’existeixen d’autoritàries, totalment confessionals (la islàmica, per exemple) i despòtiques, autèntiques dictadures que no respecten els drets més elementals dels seus ciutadans i, especialment, de les ciutadanes. Tots tenim presents els exemples. Per contra, hi ha monarquies que poden ser considerades democràtiques perquè disposen d’una veritable divisió de poders i el poble participa en l’elecció de quasi tots aquests poders. En aquest sentit s’ha d’admetre que dels primers cinc països del món amb major qualitat democràtica, tres són monarquies parlamentàries. Però aquest és el cas de la monarquia espanyola sorgida de la voluntat d’un dictador i que no ha respectat les lleis successòries de la nissaga borbònica –a don Joan li corresponia ser rei– o les ha canviat a conveniència, fent una Constitució o alterant-la a mida?

Cultura del mèrit

La república garanteix la cultura del mèrit enfront dels privilegis successoris de la monarquia, que ofereix un missatge clar en el sentit que la sang és més important que el treball i el talent; els gens com a raó suprema de la jerarquia, obstaculitzant el camí als que creuen que l’esforç i la vàlua personal han de prevaler per damunt raons dinàstiques de persones que no han contret cap mèrit amb la societat. On queda la capacitat de canvi, l’estímul creatiu i de superació quan hi ha llocs tan sols accessibles per raons tan poc democràtiques com la genètica? Ja no es tracta de poder elegir el cap de l’Estat, sinó també de donar la possibilitat de ser-ho a qualsevol ciutadà. On queda la igualtat davant la llei, que la nostra monarquia proclama, quan hi ha figures intocables i irresponsables davant d’aquesta llei, com si res hagués canviat des de l’edat mitjana?
Crec que ser monàrquic és una qüestió de fe i que ser republicà és fruit de la raó.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF