Repensar el turisme
Una de les màximes del liberalisme és que el mercat ho regula tot. La lliure competència beneficia així a qui fa les coses ben fetes i als qui no els condemna a desaparèixer. Amb aquesta regla de tres s’ha defensat que no fa falta posar límits al turisme, però el cert és que la teoria pot servir per a d’altres casuístiques però no per la nostra. Fer-ho suposa fer una anàlisi molt reduccionista dels impactes del turisme. Dit d’altra manera, el mercat no evita que una pandèmia liquidi milers d’empreses competitives, la desaparició irreversible de zones verdes, la saturació o l’anorreament cultural.
Conscient d’això, i mentre esperam que el GOIB es cregui allò de comunitat històrica o fins i tot turística, des d'El Pi s’han avançat a fer gestions amb Europa a través de l’eurodiputada del PNB Izaskun Bilbao. Concretament s’ha demanat que se’ns doti d’eines per evitar la saturació turística i mitjans per rellançar el turisme. I és vital que així sigui perquè regular el mercat és imprescindible precisament perquè hi hagi mercat. I regular en definitiva vol dir que es pot fer i que no, posar límits. La literatura sobre aquest tema és abundant.
El famós model del cicle de vida dels destins turístics de Richard Butler adverteix sobre el perill en destins madurs d’arribar a una fase d’estancament. Succeeix quan la capacitat de càrrega es veu superada i la destinació perd atractiu i deixa d’estar de moda. S’inicia així el declivi i els turistes es decanten per la competència. Per evitar-ho es poden abaixar preus, reinventar-se o degradar-se de cada vegada més fins a desaparèixer. És una situació que hem viscut a les Illes Balears en les crisis de 1972, 1993 i 2008, però tot i els elements comuns, el context d’ara és prou diferent.
En contra del que es deia, l’elevada demanda turística prepandèmica no era només fruit de la crisi dels destins competidors. La mateixa OMT visualitzava en tots els seus informes que el turisme internacional augmentava any rere any tant en número com en freqüència així com les noves destinacions. Arribada la pandèmia tot s’aturà, però a mesura que es vagi superant la crisi sanitària el més probable és que el turisme torni a créixer amb força retornant-nos a l’escenari de 2019.
Fa dos anys teníem problemes, però no precisament per manca de demanda sinó d’un model que ens obligava a créixer any rere any en volum sense que això repercutís en una millor qualitat de vida de gran part de la ciutadania. El context seria similar a la fase d’antagonisme del conegut com a Irridex de Doxey, un índex que mesura el grau d’irritació dels indígenes d’un destí turístic a mesura que aquest es desenvolupa i creix en número de visitants. En la frase, el turista és acusat de ser el causant de tots els mals de la destinació. Us sona?
La crisi del coronavirus ens ha fet canviar a tots la percepció que teníem del turisme. A uns perquè han vist que no es tracta d’una font d’ingressos tan infinita i segura com es pensava. A altres perquè han gaudit per primera vegada d’una illa amb menys pressió humana i no volen tornar enrere. I no pocs perquè han descobert que malviuen més fora turisme que amb turisme. Tot plegat per reflexionar-hi uns i altres més enllà dels quatre tòpics de sempre.
