OPINIÓ

La rellevància del que és diferent

En certa ocasió, una jove executiva del poder executiu d’un país qualsevol em justificava el llanguiment de la seva política en què havia estat necessari un procés de pacificació. Tot un exercici de reflexos de part de la meva interlocutora. Jo, que sempre he pensat que és el batec de moviments socials el que posa ritme a la política, vaig entendre que m’acabaven d’impartir una lliçó de ‘gatopardisme’ polític, en què cal que tot canviï perquè tot continuï com està. Em queixava de falta de gosadia i valentia i responien amb un discurs d’ataràxia complaent producte de l’èxit d’haver tornat les coses al seu hipotètic estat natural. El retorn al paradís original (inexistent), anterior a l’escalfament de l’agitació social que l’havia portada a ella al poder. Un malson per a descreguts.

En el claudàtor pacificador hi cap des del concepte més pretorià de posar ordre, manu militari, fins la racionalitat d’articular i consolidar les reivindicacions dels agitats. D’exemples en tenim a balquena. Es pot pacificar reprimint, entabanant o fent cas a la gent. Una gamma d’opcions totes legals i institucionalitzades, fins i tot l’exercici de l’ús de la força i amb tot el pes de la llei. Però, en aquesta escala, si la pacificació té com a conseqüència el restabliment del protagonisme de les maneres i estructures burocràtiques de representació que havien estat àmpliament superades i massivament desbordades pel mateix moviment social que va catapultar els pacificadors d’aquest país qualsevol al poder, haurem de concloure que la formula de pacificació escollida, com a molt, es pot titllar d’equidistant (paraula que, tot i els esforços per positivitzar-la, afortunadament no gaudeix de gran reputació).

Pensant-ho bé, per ventura era Heidegger, i la insulsa unitat de la uniformitat, en qui havia d’haver pensat, i no Lampedusa, quan la meva interlocutora m’il·lustrava sobre les bondats de la pacificació. De fet, la paraula ‘pacificar’ està tan carregada de positivisme que es corre el perill d’amagar darrere ella l’exclusió del que és diferent. La fal·làcia d’allò positiu està de moda en plena societat de consum on la informació corre per la xarxa a velocitat de vertigen i no merita més que clicar un ‘m’agrada’. La negativitat del que és diferent, que al cap i la fi és el que et fa pensar, i, per tant, crear coneixement, no és objecte de consum. La humanitat convertida en espectacle de si mateixa, com avançava Walter Benjamin, ara es resumeix en la pulsió d’un clica.

Qui no està d’acord en la calma de la pau. I qui no creu que després de la tormenta arriba la calma és una veritat que consta. Però aquesta asseveració no deixa de ser una vulgaritat que no expressa res més que una simple correlació de fets. Es compra i ven la calma com un producte de consum sense conèixer-ne el contingut, ni el valor del contrari. Res incita a conèixer les causes que provoquen els fets. La informació sense aprofundir no és saber. En aquest context és quan la meva jove executiva pot dir orgullosa que ha ocupat el seu valuós temps a pacificar. Però algú s’ha aturat a pensar que els agitats volien ser pacificats o, per contra, el que demanaven era ser escoltats i participar en la tasca comuna?

Aquí és on el conflicte adquireix la seva real dimensió i es contraposa a la calma, la pacificació, com una fotografia estàtica, amable, de fàcil comercialització, per a la qual els agitats no han posat. Però, la fotografia de la mar cristal·lina que il·lumina les pupil·les dels ulls del futur viatger, no existiria sense el moviment dels corrents marins, ni l’onatge que oxigena l’aigua de la mar. Les platges, de les quals per aquestes encontrades sabem molt i hem creat un negoci productiu, són el resultat de les ones que en el seu anar i venir dipositen l’arena dels fons de la mar sobre les roques baixes de la costa. La calma no es pot concebre sinó com un episodi més del moviment. Si el globus terraqüi no girés, si no hi hagués marees ni el vent produït per les diferències tèrmiques del planeta, l’aigua de la mar estaria completament calma, però seria una massa líquida pestilent i inhabitable. El moviment és el que fa que tot flueixi i la calma, una conseqüència de fluir.

Si visqués en aquest país qualsevol de la jove executiva em preocuparia profundament la possibilitat de ser objecte de pacificació. Ser aixafat per l’“això és així i punt”, simplement perquè s’ha creat el marc on el que és diferent no suma. No és necessari, en l’escala pacificadora, situar-se en el costat del “posar ordre”, basta a propiciar l’avorriment de no ser escoltat. La depressió com a instrument per aconseguir la calma. Però no defalleixin, la depressió es combat amb l’exercici i la calma és filla del moviment. Això sí, en un país qualsevol.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF