TRIBUNA OBERTA

La religió a les aules, alguns detalls a tenir en compte

Aquestes darreres setmanes han aparegut en aquesta secció de la publicació uns articles relacionats amb la presència de l'assignatura de Religió a les escoles que crec que mereixen un complement, diguem-ne, de caràcter un poc terrenal. Per endavant, vull que quedi clar que tant l’escrit de Miquel Àngel Llauger com el de Gabriel Amengual m’han semblant molt dignes d’unes persones de sobrada i reconeguda solvència, tant humana com professional. Dit això, com he dit, m’agradaria fer algunes apreciacions al respecte des de la meva humil visió de professor de Filosofia en un institut de Secundària. Per cert, sigui dit de passada, exalumne del professor Amengual, un professor de qui record sempre un tracte exquisit.

En aquest debat ens podem enlairar tant com vulguem i entrar en reflexions que freguin la sublimitat i el lirisme. Adesiara pens que el progressisme ha anat massa pels niguls i, en aquestes altures, s’ha constipat topant-se amb una realitat aspra. Aleshores ens sorprèn que la gent voti la ultradreta o faci anques enrere davant determinades consignes que no acaben de ser ni figa ni raïm. Discursos que propugnen una espècie de mentalitat relativista new age, posicionaments que acaben sotmesos a l’autocensura d'allò políticament correcte. Els plantejaments habituals donen peu a fer una defensa de la interconfessionalitat, l’universalisme moral, l’aconfessionalitat, la multiculturalitat, etc. Paraules molt suggerents. I que cal dur a la pràctica. Ara bé, i recordant el títol d’un excel·lent treball del professor Amengual, Presència elusiva, crec que hi ha elements que no podem eludir. Elements que són a peu d’obra i que cal, repetesc, sospesar per començar a debatre sobre el tema si no volem fer volar colomets. Assenyalaré els que més em criden l’atenció.

En primer lloc, el nombre d’hores lectives d’aquestes assignatures. Resulta que l’assignatura de Religió s’ofereix amb una càrrega lectiva d’una hora setmanal a Secundària Obligatòria. No ens enganem, l’assignatura anomenada Valors Ètics, en una de les diverses denominacions que ha tingut, no hi ha hagut cap govern, ni d’esquerres ni molt menys de dretes, que seriosament l’hagi volguda potenciar amb valentia. Ha estat sempre la parenta pobra a oferir com una alternativa a la Religió. Aquest sembla que ha estat el seu estatus. La sorpresa compareix quan, de cop en sec, a Batxillerat (de l’any 2020!) trobam una quantitat d’hores disponibles de Religió que farien saltar d’alegria qualsevol purpurat que hagués assistit al Concili de Trento. A primer curs de Batxillerat els centres tenen autonomia per repartir sis hores lectives entre dues assignatures específiques com és considerada la Religió. Per tant, amb l’aprovació d’un consell escolar, es podrien impartir fins a cinc hores de religió a primer curs de Batxillerat. Just basta que en quedi una per a l’altra opció. Seria una situació anormal, però seria legal. Després tenim quatre hores setmanals a segon de Batxillerat. És una assignatura que no ha d’anar a la Selectivitat i pondera com qualsevol altra. Parl de fets que s’esdevenen a instituts públics, no a escoles religioses ni a seminaris menors. Molts d’alumnes s’apunten a Religió per apujar la mitjana. Són massa hores en un curs preuniversitari l’any 2020...

El segon tema que vull treure a rotlle és el de la transversalitat del fenomen religiós. Cert, ho sabem, que la nostra cultura és d’arrel judeocristiana. Per això mateix, no és possible fer classes de Literatura, d’Història, d’Història de l’Art, de Filosofia... sense fer esment a la dimensió religiosa i cristiana. Per això mateix, els professors d’aquestes matèries que he anomenat ja fan el paper que reivindiquen els professors de Religió per tal de no semblar catequistes. Si els professors de Religió volen ser coherents han de fer classes de Religió en sentit estricte i explicar el dogma catòlic. I això s’ha de fer a locals parroquials, no a escoles públiques.

En tercer lloc, vull parlar del tema de la contractació d’aquests empleats públics. Com passa a les escoles concertades, els directors d’aquestes trien el personal i el paga l’erari públic. Ens ha de resultar sorprenent que, a la nostra conselleria, els professors de Religió no estiguin inclosos en les mateixes llistes d’interins que els altres professors. També que puguin fer canvis de destinació de centre de manera que qualsevol interí o funcionari no podria fer o no té tan fàcil fer. I això que, en teoria, tot empleat públic ha de passar pel sedàs dels principis d’igualtat, capacitat i mèrit.

I per acabar de reblir aquest escenari d’estupefaccions i contradiccions, tenim l’anunci de l’entrada de la religió islàmica a les aules. No ho som ni seré mai condescendent amb el discurs ultradretà. Com tampoc en ma vida he parlat malament ni amb menyspreu del fet religiós als meus alumnes. Però crec que cal debatre els temes des de la realitat tangible, a vegades viscosa.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF