08/09/2022

Fer de reina i ser la reina

2 min

Fent honor al clixé de la contenció temperamental anglesa (que tant contrasta amb l’altre clixé, el dels excessos conductuals dels hooligans que tan bé coneixem a les nostres contrades), el Palau de Buckingham va informar que “els metges estan amoïnats per la salut de sa Majestat i han recomanat que estigui sota supervisió mèdica”. I no van caldre més paraules perquè tothom ho entengués.

I per si hi havia cap dubte sobre la notícia que vindria a continuació, la BBC va començar la que probablement serà la programació especial més llarga de la seva història. Fins i tot la primera ministra independentista d’Escòcia va enviar un tuit de respecte a la monarca, que s’havia posat malalta a Balmoral. D’això se’n diu regnar fins a l’últim moment.

El truc de la monarquia és que projecta la il·lusió que la continuïtat nacional està assegurada. Però amb la simple successió de pares a fills no n’hi ha prou, com saben tants monarques que viuen a l’exili o la família dels quals no els vol veure gaire pel país.

Va ser amb la coronació d’Elisabet II, el 1953, que la monarquia i la televisió van segellar una aliança que ha prestat grans serveis a les dues parts. Però això ha estat bàsicament mèrit de la protagonista, que ha sabut transmetre la impressió no pas que feia de reina sinó que era la reina. Ha estat un regnat televisat durant 70 anys, i aguantar l’escrutini de la càmera durant set dècades amb aquesta convincent personificació del paper és el que fa que, quan li ha arribat l’hora, la desaparició d’Elisabet II ressoni a tot el món, perquè això no és Netflix, això és The True Crown.

stats