OPINIÓ

El rei Trump

En aquest país sempre hi ha hagut una mania injusta, i veritablement paradoxal, entorn dels Estats Units i de tot el que representen. Com a europeus, com a minoria nacional dins un estat que fa tot el possible per esborrar llengües no majoritàries i cultures no castellanes, fa una mica de pena la suficiència amb què ens mirem els EUA, sobretot ara que tenen un president certament ineficaç i groller, el senyor Trump, amb les seves pallassades, mentides i manipulacions interminables. 

Trump fa bona la caricatura que sempre s’ha volgut mostrar dels EUA: un país de fanàtics i ignorants, gent de la Bíblia i del rifle, racistes i avariciosos, colonitzadors i llunàtics. Fet i fet, aquesta caricatura deriva d’una lectura particular que es fa del cinema nord-americà, ell mateix molt crític amb tot el fanatisme i l’abús del poder. Sabem més del racisme als EUA que al nostre país en virtut del cinema d’aquell país, i més de Trump que de la nostra dreta xenòfoba també perquè aquí el periodisme sembla més atret per aquell homenot que no per aclarir els infinits draps bruts del PP o les martingales de Vox. 

La nostra premsa és més procliu a ensumar les relacions de Trump amb Putin precisament perquè es fa ressò de les investigacions de la premsa nord-americana, mentre que aquí els nostres periodistes no fan, o poden fer, altra investigació que la que es basa a filtrar les perquisicions de policies i fiscals entorn d’una classe política que es posa al punt de mira per motius ideològics. Que el rei d’Espanya (pare o fill) és una figura més patètica, vergonyosa, mentidera i nociva per a la democràcia que Donald Trump a mi em sembla una cosa òbvia. Però dels merders de la monarquia espanyola ens n'assabentem per la premsa internacional.

Aquesta setmana, Trump ha emmalaltit de coronavirus, i ben aviat l’han donat d’alta i ha pogut tornar a la feina, tan fatxenda i provocador com sempre, tan boig com per dir a la gent, en un país sense sanitat pública, que no ha de tenir por. Estem en plena campanya electoral nord-americana, quan es pot arribar a témer que el candidat que es posi malalt sigui inevitablement el perdedor la primera setmana de novembre. Trump pot perdre si ara, com no va passar fa quatre anys, els demòcrates van massivament a votar, per bé que és d’esperar que el seu electorat torni a donar-li tota la confiança. 

Que hagi fet una gestió penosa de la pandèmia, i que arrossegui escàndols i altres ficades de pota, però, no treu que pugui ser reelegit, sobretot gràcies a l’enrariment que la mateixa pandèmia ha posat en el centre de la vida de gairebé tothom. Trump viu molt bé dins la bogeria, la tensió i el caos. Trump ha crescut dins un món cada vegada més complicat, precisament perquè parlava com un adolescent emprenyat i ho reduïa tot a un joc simple de murs, blancs, negres i dòlars.

 Com més desordre i desgavell, més pot ser capaç de tornar a la càrrega, sobretot davant d’un progressisme impotent, acomplexat i dividit en mil batalles culturals, incomprensibles per a unes classes mitjanes que l’únic que desitgen és arribar a final de mes i sentir-se part d’alguna cosa valuosa.    

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF