Activista ecologista i portaveu del GOBDesprés de ja tants dies (n’he perdut el compte, no sé si a posta o sense voler) d’estat d’alarma i confinament, hem llegit molt sobre anàlisi crítica de la situació que vivim amb perspectiva social i ecològica, hem assistit a mil webinaris de formació exprés amb què rompre’ns després el cap per continuar avançant, hem parlat, reflexionat, compartit preocupacions, esperances, desesperances, insomnis i susceptibilitats.
Hem vist com el nostre estat d’ànim tenia alts i baixos tot i viure aquest confinament des d’una situació privilegiada (considerant com a privilegi el fet de poder gaudir d’allò que hauria de ser essencial, per bàsic, i del que tothom hauria de poder gaudir) –diners per comprar menjar, una mica d’hort, temps per poder dedicar a les nines i acompanyar-les bé, una feina teletreballada, una casa amorosa sense relacions violentes, una xarxa afectiva en la qual recolzar-se...
En el meu cas, he viscut la mort dins una família amiga molt estimada, la mort de Moisés López. I ho he viscut des d’una distància imposada amb na Miquela, els seus fills i ell mateix, però amb una proximitat i calidesa que ells han sabut propiciar, no susceptible de ser mesurada en termes de distància física. Una mort que ens ha abocat a la fragilitat de la vida que sempre volem creure llunyana, però que també ens ha mostrat la immensitat humana d’aquests dos amics, per la generositat, agraïment, honestedat i força tendra amb la qual han afrontat el trànsit cap a la mort. Amb la mateixa intensitat i entrega amb la qual ells vivien la vida, i que hem admirat i de la qual hem après molts dels que hem compartit amb ells amistat, fins al darrer moment. Una lliçó de grandesa humana, autèntica, precisament per no tenir cap intenció de ser-ho. Des d’aquí, gràcies, Miquela, i gràcies, Moisés infinit.
Els alts i baixos i sotracs també es viuen amb les forces dels moviments socials que, ara més que mai, veim la necessitat de ser forts, unir forces i tenir veu. Una veu per incidir en aquelles decisions que han de marcar el rumb un cop superada la crisi de la covid-19. Una veu que recordi el que els moviments socials de molts àmbits diferents hem estat reclamant i advertint des de fa tant de temps, però també una veu que deixi espai als que no tenen veu i els reconegui, perquè són els que el mateix sistema escup i exclou dins la seva “normalitat” a la qual molts advoquen per tornar caigui qui caigui. D’aquí la demanda compartida entre moltes persones, col·lectius i entitats d’una transició social i ecològica que no deixi ningú enrere. Per això, però, cal disputar l’espai dels que són escoltats per part d’unes institucions massa acostumades a escoltar els poderosos, els que mouen l’economia, i que ho fan en termes de productivitat, competitivitat, mercats, lideratge, PIB i seguretat jurídica.
Cal que la veu que sempre hem reclamat als carrers que ara no podem trepitjar sigui tenguda molt en compte, per molt que incomodi perquè implica una dificultat afegida en les “negociacions” i el “diàleg” institucional. Ara més que mai, estam convençuts que calen totes les veus assegudes juntes per garantir que la balança de les “demandes” es decanti cap a les demandes de les persones i de la vida. Cal que es superin les resistències a les evidències d’un model global –el del capitalisme neoliberal, la globalització i la hiperconnectivitat i superespecialització productiva dels territoris– que ens aboca a l’abisme dels desequilibris de l’ecosistema que habitam. I també, en l’àmbit local, a casa nostra, les evidències d’un model –el del monocultiu turístic com a expressió d’aquest capitalisme– que ha deixat una societat devastada en termes socials i econòmics, sense possibilitats de produir ni els béns materials més essencials per garantir el sosteniment i desenvolupament de la vida.
No s’hi valen trobades a banda i banda. Calen trobades conjuntes amb tots els actors polítics, econòmics i socials, i dins els socials, tot l’espectre de moviments socials: els que treballen les problemàtiques socials i d’integració, la situació dels migrants, els que lluiten contra els desnonaments, els que denuncien la precarització de les vides, els ecologistes, els culturals, els feministes, etc. Tots aquells moviments socials que han estat i estan en lluita constant contra les injustícies engendrades pel model capitalista i que coneix la realitat a peu de carrer. En la presència d’aquests sectors i moviments a les taules de treball del diàleg social, ens hi jugam el tan necessari aprofundiment democràtic de la presa de decisions que en aquests dies, setmanes i mesos propers haurà de prendre la política. Decisions essencials que determinaran les nostres condicions de vida –com ho feren les retallades austericides i rescats dels bancs en la crisi del 2008–, i volem que en aquest cas sigui per millorar-la, per garantir-la digna i per a tothom. Ens hi jugam molt i per això reivindicam com a punt de partida essencial un diàleg social ampli, ric i divers. En definitiva, ni més ni menys que un diàleg social real.
