Records per a estupefactes
Hi va haver un dia que una gran majoria de catalans sobiranistes o simplement demòcrates van sentir-se orgullosos del seu país. Les urnes havien arribat als col·legis electorals, s’havia garantit un cens universal i la consulta popular no s’havia reconegut internacionalment però tenia un contingut simbòlic indiscutible que, com a mínim, permetia negociar amb Europa observant.
Un moviment cívic havia protegit els col·legis electorals durant la nit, i el cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, havia decidit que la policia catalana garantiria la seguretat evitant augmentar les tensions i sense caure en la trampa parada pel coronel Pérez de los Cobos.
En aquest escenari de moviment cívic i pacífic van irrompre milers de policies nacionals i guàrdies civils enverinats de l’odi nacionalista de l’“A por ellos ”. Humiliats per l’aparició de les urnes i les paperetes custodiades per milers de ciutadans de tota edat i condició a cada barri i cada poble, les forces de seguretat espanyoles van apallissar els civils mentre eren gravats per televisions de tot el món i milers de mòbils. Les imatges, viralitzades immediatament, van fer insostenible l’operació i van obligar a retirar els piolins.
El que María Dolores de Cospedal havia dit a Mariano Rajoy que seria una costellada es va convertir en un acte de resistència civil únic a Europa en dècades. Una derrota als ulls d’Europa.
Però, malgrat l’èxit polític de l’independentisme, la indignació i la simpatia de milions de persones i una manifestació transversal sense precedents el dia 3 d’octubre, el moviment no va capitalitzar la victòria civil. La capacitat d’actuar conjuntament es va acabar i es va malbaratar la cadena d’errors del govern espanyol i de la monarquia, que amb un discurs tan borbònic com decimonònic va perdre Catalunya.
De la lectura contradictòria de l’1-O i de la improvisació encara se’n paguen les conseqüències. Els polítics que van córrer com pollastres sense cap fins al 27 d’octubre, quan van reconèixer que no podien mantenir la declaració d’independència, encara no s’han ressituat.
Fins avui, els partits independentistes han sigut incapaços de pactar una estratègia comuna dins del Govern, i les males relacions entre ells, que semblaven cronificades, estan a punt de provocar-ne el trencament.
La negociació d’ERC i JxCat sembla abocada al fracàs si es pretén tancar en 48 hores el que no s’ha aconseguit en més d’un any.
La crisi és tan surrealista que no afavoreix cap dels partits del Govern i racionalment pot costar d’entendre. ERC pot creure que consolida la seva imatge institucional i pragmàtica centrada en el govern de les coses, però s’haurà d’acostar no només als comuns sinó també a un PSC al qual no deixa d’acusar de ser responsable del 155 però amb qui pacta a Madrid. Un Govern amb el suport de 33 diputats no augura una legislatura gaire llarga.
Per la seva banda, Junts està en un procés complicat de construcció amb diverses sensibilitats que van des del pragmatisme més transparent fins al simbolisme antipolític, passant per Brussel·les, on es defensa reprendre la mobilització civil des d’una distància dolorosa i que dificulta prendre la temperatura real del cansament de la societat, l’equilibri de forces i la decepció d’una gran part del sobiranisme.
INTENDÈNCIA I SÍMBOLS
El centre de la qüestió és que la crisi econòmica actual reclama mesures d’intervenció urgent mentre el Govern s’esbudella a la vista de l’opinió pública, que es va distanciant d’una política que no els representa.
Aquesta setmana Jordi Turull, alineat amb l’expresident Puigdemont, s’ha referit a recuperar el “sentit de transcedència” a l’hora de prendre decisions polítiques i s’emocionava a RAC1 parlant dels “sacrificis” de moltes persones. Cada represaliat ha digerit la injustícia, la presó i l’exili com ha pogut, i tots ells són respectables.
Jordi Cuixart i Òmnium han entès que calia un nou cicle i nous actors, d’altres han canviat de pell o en el millor dels casos han après dels errors d’apreciació de la força de l’Estat i n’hi ha que s’han congelat en el temps sumant raons a la injustícia i el temor que s’oblidi tant de sacrifici personal. El cost personal és gran i afecta milers de persones.
El sobiranisme no deixarà d’existir però hi ha una gran part de la societat a l’espera de recuperar un rumb seriós, factible, i un cert orgull de país. Ciutadans que esperaven que les coses es fessin i es facin millor i, sobretot, que es desterri l’autoengany i la mentida. Un país que funciona al marge del govern o que viu en l’emocionalitat té tots els riscos de l’antipolítica activats, i esperem que tots els camins no condueixin a Roma.
