Recollidor, arreplegador
Tinc la immensa sort, aquests dies, de veure al Teatre Poliorama un espectacle basat en contes que he escrit. Com que tothom en destaca coses bones, de l’obra, no tinc vergonya de parlar-ne, perquè quan un enòleg (David Selvas) és boníssim en realitat el feliç pagès subministrador de raïm (servidora) és un manat que fa el que li diuen amb tot l’amor, però que no compta gaire excepte si s’ha equivocat i ha ensulfatat de més. Jo ja estic veient que la gent del teatre no fa servir text, sinó pretext. El nostre raïm els serveix per explicar com són ells i com és la vida. És igual si és escanyavelles o picapoll. Deixem que l’aixafin.
Però anem al gra (de raïm, he, he). Com que la pandèmia ha endarrerit l’estrena, algunes de les actrius i dels actors que van estrenar el dia abans que ens confinessin tenen altres obres o pel·lícules o sèries i no poden fer la temporada. El gran Marc Rodríguez (el cambrer del croissant del Polònia) substitueix el gran David Bagés. Les grans Mamen Duch, Carme Pla, Mercè Martínez i Marta Pérez continuen trepitjant fusta. I hi ha dues actrius, la gran Àgata Roca, que va estrenar, i la gran Rosa Gàmiz, que li ha agafat el relleu, que compaginen les funcions. Les he vistes a totes dues (impossible triar entre Lennon i McCartney), que fan dos papers iguals i diferents, personals, a la vegada. I m’he fixat en una cosa, petita, lingüística, que no sé si elles perceben. D’això els volia parlar, perquè m’encanta. A la mateixa escena, l’una, la Roca, per parlar de l’estri per recollir les escombraries, diu “arreplegador”. L’altra, la Gàmiz, diu “recollidor”. Tots dos termes són correctes. A mi el que m’agrada, dels textos, és l’oralitat. Per tant, cadascuna, davant del mateix estri, tria una forma, potser la que li és més propera.
Ho deuen saber? N’han parlat? No ho han percebut? Els ho pregunto?
