La recepció de la periodística a Catalunya en autobiografies d’inicis del s. XX (1992)

De l’article de Francesc Espinet (Barcelona, 1937-2022) a Periodística (1992), revista editada per la Societat Catalana de Comunicació-IEC. El doctor Espinet, historiador, professor, erudit, va morir l’11 de setembre passat. La seva tesi sobre recepció de la comunicació de masses a Catalunya (1888-1939) la va publicar la UAB amb el títol Notícia, imatge, simulacre (1997).

Jaume Mercader-Miret ens explica a Memòries d’un aprenent vilafranquí (1990) que en plena Segona República “publicava un article setmanal a Acció de Vilafranca, intentant seguir el camí del Pla narrador, el de Sagarra de “L’aperitiu” que llegia cada setmana a Mirador i el de Manuel Brunet a La Veu de Catalunya. Afegirà que Mirador fou “la base del meu coneixement del fenomen artístic i literari, del seu món, dels homes d’aquí i de tot el món, de les seves idees com de les seves obres”. “El mateix m’ocorregué amb la lectura periòdica del D’Ací i D’Allà dels temps de Carles Soldevila”, dirà tot seguit. Vet aquí un exemple diàfan del que biografies, memòries i dietaris ens poden aportar pel coneixement de com és rebut pels lectors el periodisme a casa nostra. En una altra ocasió vaig dur a terme un assaig temptatiu de mostrar que aquest tipus de fonts ens donen una imatge de la recepció de la premsa, especialment dels diaris. Igualment, amb Joan Manuel Tresserras, utilitzàrem la “literatura del jo” per a calibrar quin havia estat l’efecte de la lectura d’una publicació periòdica concreta, el D’Ací i D’Allà. En aquesta mateixa línia, em proposo indicar en quins sentits allò que K. Plummer denomina “documents personals” (prestatge en el qual s’arrengleren des d’epístoles a “històries de vida”) pot ajudar a construir la història de la periodística i de la seva recepció, en la Catalunya del primer terç del segle XX. Josep Maria Casasús en el seuEl periodisme a Catalunya (1988) ens dona una llista provisional dels principals periodistes catalans, especialment del Principat. D’acord amb les seves ponderacions (el nombre de gèneres a què els diversos periodistes es dedicaren i la importància relativa de cada autor en cada sector), Pla, Gaziel i Xammar serien els més destacats del període que ens ocupa. Als seus talons ens trobaríem amb Sagarra, Carles Soldevila, Rovira i Virgili i Josep Maria Planes. A partir d’aquest supòsit, prou plausible, hem intentat fer una valoració quantitativa (nombre de planes on són citats) del pes dels tres primers, de Rovira i Virgili i de Planes en algunes autobiografies i memòries d’autors d’aquesta època. A més, hi hem afegit d’Ors. I això perquè, malgrat l’escassa versatilitat periodística orsiana (algú va dir, exagerant només un pel, que s’havia passat la vida escrivint i reescrivint només un sol article: un sol article que embadalí, però, tota una burgesia, la seva intel·lectualitat i els seus polítics nacionalitzadors, fins a crear de soca-rel un moviment ideològic enter, el Noucentisme), malgrat aquesta escassa versatilitat (la insistència en la qual gairebé arribà a crear un gènere), Xènius tingué una tan continuada tasca a La Veu de Catalunya amb el seu “Glosari” que el convertí a bastament en una figura periodística pública de primer ordre. [...]