Rebordonits
Fa dos segles que Mèxic es va declarar independent d’Espanya. Amb motiu d’aquesta efemèride, el seu president, Andrés Manuel López Obrador, ha demanat disculpes a les comunitats indígenes del seu país pel mal que els va ocasionar la colonització espanyola. La demanda del president mexicà ha estat recollida amb l’elegància habitual de què sol fer gala l’expresident espanyol José María Aznar. Amb el bigot afaitat definitivament i, per tant, sense dissimular gens la paràlisi facial que li afecta el llavi superior, Aznar, amb un rictus tenyit d’aire marcial i embetumat de fatxenderia castellana, s’aferrà a allò de “qué pone en tu DNI”. “Andrés li deu venir per la part asteca”, ironitzà amb la poca gràcia amb què ja va néixer, “i Manuel per la part maia”, continuà. “López, ja em diràs tu quina mescla…”, per acabar rematant: “Obrador? Obrador… de Santander”, ignorant que els Obradors de tota la vida han estat de Felanitx, o això ens havien dit fins ara per aquí.
El cas és que Aznar, amb la supèrbia més pròpia dels colonitzadors, acaba la seva intervenció dient que “si segons quines coses no haguessin passat, ni vós seríeu on sou, ni tendríeu el nom que teniu, ni hauríeu estat batiat, ni Mèxic hauria estat evangelitzat”. Aquest, avui, encara, és el discurs de la dreta (només de la dreta?) espanyola.
El colonitzador, fins i tot segles, en aquest cas dos, després d’haver deixat d’espoliar formalment les seves colònies, no pot evitar adreçar-s’hi amb les ínfules de grandesa i de superioritat pròpies de qui amb el seu genocidi salvatge de tortures, esclavització i assassinats va arribar per ‘salvar’ un poble. El colonitzador, sí, no pot evitar donar lliçons, ni pot evitar negar-se a qualsevol cosa que no sigui recordar de manera constant que gràcies a la seva acció misericordiosa de matar indis com qui mata colomins i pollastres per fer uns escaldums un dissabte dematí, la gent d’aquella terra ha pogut entrar a formar part del món així com toca. Com si no hi hagués més civilització, com si no hi hagués més cultura, com si no hi hagués més maneres de ser en el món, de viure-hi i d’existir-hi que les que dicta l’evangèlica posició de superioritat moral del colonitzador.
Però què ens han d’anar a contar a nosaltres els catalans de Mallorca de tot això? Arribaren fa 300 anys per la via de les armes i no hi ha hagut manera que se’n tornin. Han vexat i humiliat durant 300 anys, i vexen avui i humilien encara la nostra llengua i els qui la volem parlar, com si ho féssim només per molestar-los. Ens han guanyat totes les guerres i ens odien amb uns prejudicis més propis del feixisme que de cap democràcia que pugui vantar-se avui de dur aquest nom. Ens han espoliat no sols territorialment, sinó també, i sobretot, econòmicament. Ens han volgut escapçar la història i la memòria, però som aquí. Ens ignoren, tant o més que una província qualsevol i sense cap casta de dissimulació, miren d’incloure’ns dins allò que anomenam univers simbòlic, una manera tan mediàtica com sovint barroera de voler-nos fer sentir part seva quan, ai las, no ho hem estat mai.
Els enfilalls de dades i d’estadístiques tenen sempre com a marc referencial el conjunt de l’Estat. Les seleccions esportives són sempre les espanyoles, en representació, una altra vegada, del conjunt de l’Estat. Les televisions, ara totes en TDT, ara totes en espanyol, llevat d’un tres per cent de canals catalans, es fan des de Madrid i per a Madrid i, subsidiàriament, per a les províncies que ho vulguin mirar. La impersonalització globalitzada s’afegeix a un cultiu eficaç i persistent de la ignorància. Aquests dies, per exemple, hem vist una catefa de mitjans espanyols situant un volcà destructor a l’illa de Palma de Mallorca. No sols és que no sàpiguen que la nostra es diu Mallorca, sinó que no saben, tampoc, que una és a la Mediterrània i l’altra a l’Atlàntic. No pot ser un tractament més colonial. L’exemple, a més, ens serveix també per recordar-nos que no parlam de geografia estricta, sinó de propietats colonials i de marc referencial. Qualque amable lector, si està degudament informat, deu saber que aquests dies també ha erupcionat el volcà Etna. El tenim molt més a prop. Les conseqüències físiques per a nosaltres poden ser més immediates, més pròximes, més possibles, en definitiva. Però la nostra preocupació ha de ser pels “compatriotes canaris” i les seves 600 cases esbucades retransmeses gairebé en directe.
I mentre ens fan engolir calàpets referencials de la mida d’un forc, resulta que aquí, als mitjans nostres, esdevenim cada vegada més autonòmics, menys uniillencs i menys pancatalans. “Som barracaner, manacorí, mallorquí, català i europeu”, deia Guillem d’Efak, aclarint al moment que ningú es pensàs que hagués fet cap descuit. Ni la balearitat disfressada de necessitat administrativa, ni l’espanyolitat fantasmagòricament vestida amb llençols d’universalitat ens poden dur res de bo. Hom té la impressió d’haver perdut les manades pel rostoll durant les darreres quatre dècades. O no actuava més desacomplexadament, més naturalment, diria, fins i tot, el pancatalanisme? Per mostra, el botó de les desconnexions de Miramar en llengua catalana, o la primigènia TV3. Fins i tot les relacions entre comunitats docents, universitats… tot semblava fluir d’una altra manera. Avui, si resta res de tot allò, hi és d’una manera llastimosament rebordonida.
