18/02/2022

Que la realitat no espatlli un bon titular

4 min
<em>"Quan es feia fosc ja no necessitava pigall</em>" Varujan Vosganian 

Quan Casado diu que els fons europeus han d’arribar a l’economia real potser cal tremolar, vagi vostè a saber el que entén ell per economia real, si la de l'Íbex-35, la de les corporacions globals o de les macrogranges? No obstant això, tot això queda en foc d’encenalls davant algun nounat i molt ponderat text de frondosa circularitat administrativa a algun butlletí oficial. Els dubtes que genera l’economia real del dirigent popular es converteixen en ximples al costat de l’avenc conceptual que brolla de les pàgines oficials en què es barregen impactes regeneratius, sostenibilitat integral (com la farina), competitivitat global sostenible, desacoblar el consum de les expectatives de creixement i desenvolupament... Tot, en conjunt, configura un tractat catedralici d’economia virtual, on els adjectius abunden més que els substantius. 

Noam Chomsky, en un assaig sobre neoliberalisme i ordre global, titulat Profit over people, traduït al castellà com El beneficio es lo que cuenta, assenyala que el 1971 el 90% de les transaccions financeres internacionals tenien a veure amb l'economia real i el 10% restant era especulatiu. Vint anys després, les proporcions s’havien invertit i entorn del 95% era totalment especulatiu. El mes d’agost d'aquell any de referència, el president Richard Nixon havia trencat de manera definitiva amb el patró or i amb els acords de Bretton Woods s'inaugurava una època de predomini neoliberal. La solidesa d'algunes coses s'esvaïa en benefici del mercat com a amo i senyor omnipresent. No és estrany, idò, que el capital especulatiu, sota el domini de les grans corporacions i els fons de capital risc, en un món fortament digitalitzat, il·luminàs el seu holograma d’economia virtual, com a nova litúrgia de postmodernitat. 

L’economia virtual implicaria la suspensió del principi de realitat, per donar vida al regne de la hipòtesi i els algorismes. La complexitat teòrica de les macrosituacions a resoldre prefiguren un paradís lampedusià en què "si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï". Una mena de Playstation on es poden moure les tecles del comandament sense cap mena de por de repercutir directament sobre la realitat. L’antítesi del salt sense paracaigudes, amb la seguretat que quan aterris no prendràs mal, ni tu ni les coses que has manipulat, perquè la realitat haurà continuat fent el seu propi camí. El mercat, s’entén. L’economia virtual es mou més en l’àmbit de la mecànica regenerativa, que en el de la dinàmica estructural. En aquest sentit, no és un instrument inútil, funciona i té la seva eficàcia política per al manteniment del sistema. 

Slavoj Zizek, a En defensa de la intolerància, en relació amb el sistema, s’expressa amb lucidesa i diu que “el vertader acte polític (la intervenció) no és simplement qualsevol cosa que funcioni en el context de les relacions existents, sinó precisament allò que modifica el context que determina el funcionament de les coses”. Un moment en què s’ha posat de manifest el fracàs de la idea neoliberal (el funcionament) i les debilitats estructurals del sistema han aflorat a la superfície, la idea de “modificar el context” agafa una vigència absoluta. La famosa frase de Bill Clinton, l’any 1992: “L'economia, estúpid”, que el va portar a convertir-se en president dels Estats Units, actualment hauria perdut tota la seva capacitat dissuasiva. La nova versió del laissez faire ara seria “manipula, manipula” que “no podràs tocar el context, estúpid”. El mateix Zizek en dirà, d’això, “despolitització de l’economia”. És el que cal evitar.

L’economia virtual té altres derivades, també serveix per transformar les responsabilitats individuals de les empreses i dels agents que operen al mercat en responsabilitats col·lectives. Això requereix gran habilitat i coneixement, no es pot negar. O simplement de força bruta, es va veure en la crisi del sistema financer de l’any 2008 quan vàrem acabar rescatant-lo i augmentant el deute públic a xifres mai vistes. Socialitzant costes i imposant polítiques d’austeritat suïcides. La ciutadania rescatant els banquers. En resum: euros de deute per càpita, un final molt propi de l’economia especulativa. 

Ara que és temps de fred, si vostè necessita canviar la caldera de la calefacció haurà de pagar-la trinco-trinco, tret que existeixi un pla 'renove' per ajudar un sector industrial en crisi. O que el realisme màgic de l'economia virtual converteixi la seva necessitat en un element essencial d’un pla estratègic superior. Les possibilitats que això passi sent vostè un particular són baixes; no obstant això, es multipliquen exponencialment si el subjecte és una empresa que genera activitat econòmica. Es parteix de la prosaica i rància teoria del degoteig, encara que adornada per un embolcall de realisme màgic de  fórmules i algoritmes. Seguint aquest camí, en un moment que a Europa s’està mobilitzant un volum de recursos públics com mai s’havia vist, existeix el perill de subvencionar trajectòries particulars, en lloc d'estratègies col·lectives. La part pel tot.

Les possibilitats són múltiples, àdhuc la criogenització de la realitat virtual per reproduir-la a quatre anys vista com un actiu vintage en mans d’un explotador. Podríem continuar. La sofisticació de les fórmules pot arribar a ser gran, però mai no ho serà suficient per amagar la naturalesa més perversa de la llibertat de marcat a ultrança: el neoliberalisme com a sinònim d’economia subvencionada. El sistema ja no s’alimenta només de l’explotació de la força de treball o de la desigualtat impositiva, sinó també de les subvencions públiques directes. Però roda el món i torna al Born, en època de postmodernitat líquida, d’informació supersònica i fake news, al cap i a la fi, el principi més sòlid continua essent el ravaler “no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”.

Celestí Alomar és geògraf

stats