Fa anys, els veïns d’una cèntrica placeta de Palma vàrem signar perquè s’hi prohibís l’aparcament de cotxes i així facilitar l’establiment de dues petites terrasses per a un bar i per a una llibreria/cafè. Majoritàriament, estàvem convençuts que la ciutat ha de ser per a les persones i no per als cotxes. Passats els anys, gairebé cap dels que habiten aquella placeta defensa la transformació que ha sofert: la sobreocupació, el renou de la disbauxa, músics de carrer amb amplificadors, vespres de botellada (que està prohibida, però que es fa), brutor, incivisme ocasional, etcètera, etcètera. La majoria de les persones veïnes consultades per qui escriu aquestes línies, ara mateix, s’estimarien més revertir la realitat, tornar a la placeta aparcament de vehicles, tot i ser contrari als seus principis: la ciutat per a les persones.
Fa un parell de setmanes, a la secció de Cultura de l’ARA Balears, publicàvem que el Consell de Mallorca ha decidit renunciar a 1,3 milions d’euros de fons estatutaris provinents de Turespaña per a la rehabilitació de Can Weyler, un BIC que fa dues legislatures que disposa del finançament per a una consolidació de gran urgència i una reforma que li donaria la utilitat pública per a la qual va ser adquirit l’immoble d’origen gòtic, l’any 2010. Quan una servidora es va posar en contacte amb els responsables d’ARCA per conèixer-ne l'opinió, em recordaren que la seva associació havia facilitat la compra per part de l’administració insular al Bisbat de Mallorca. El fet és que, passades dues legislatures d’una pràctica innacció sobre l’edifici, els d’ARCA s’han demanat no poques vegades si hagués estat millor que Can Weyler l’hagués comprat qualque empresa privada, perquè convertit en hotelet o el que sigui, hauria evitat l’actual deteriorament patrimonial. Jo mateixa, que vaig escriure i no poques vegades en defensa de l’adquisició de Raixa per part del Consell i del Govern, perquè fos un bé públic en comptes de passar a mans de la dissenyadora alemanya Jill Sander, en veure la reforma que les nostres administracions públiques feien a Raixa, em voldria haver menjat totes i cadascuna de les paraules escrites per defensar un principi en el qual crec, en teoria: el patrimoni, millor públic.
En quin moment ens perdem perquè la realitat ens faci renegar dels nostres principis? Ho pens mentre intent caminar per un carrer de Ciutat que de fa anys i anys és per a vianants i que avui és del tot intransitable i insuportable. Em deman si preferesc una filera de cotxes o aquesta gernació. I no, jo preferesc les persones, però així no.
