PeriodistaAtès que sembla que l'absurd s'ha imposat com a argument imperant en el nostre dia a dia, a ningú no li hauria de venir de nou que proliferin les teories conspiratives. De fet, si alguna cosa hem après llegint Thomas Pynchon és precisament que la paranoia és la forma més alta de lucidesa. Potser per això estic passant més gust amb tot el deliri aquest de QAnon que amb els play-off de l'NBA –que esper que guanyin els Heat. És tot tan estrany darrerament que de sobte no sembla tan improbable una confabulació entre demòcrates i celebritats per segrestar nins i beure's la seva sang per ser eternament joves, tapada durant dècades i a punt de ser desbaratada pel president Donald Trump, que es fa el beneit per no alertar els culpables. En tot cas, tan improbable com un anell dels Heat a principi de temporada, i aquí estam.
Una de les meves històries preferides sobre conspiranoies i tot això és la de l'operació Mindfuck, una de les idees més brillants de la història de la humanitat, fruit d'un grapat de freaks aficionats a la ciència-ficció que varen fundar la seva pròpia religió, el discordianisme, adoradors d'Eris, deessa grega del Caos, l'estat original de l'univers –i, per tant, provocar el caos és retornar les coses al seu 'ordre' original. La idea de l'operació Mindfuck era precisament provocar el caos, alimentant llegendes urbanes com que els Illuminati controlaven el món o que una raça de rèptils gegants i superintel·ligents habitaven el subsol de Nova York –totes varen ser condensades a la trilogia Illuminatus! per Robert Shea i Robert Anton Wilson, inspirats directament per tot l'ideari discordià.
No tot era tan espectacular, hi havia algunes fantasies més subtils, però el concepte bàsic era anar introduint aquestes idees en l'imaginari col·lectiu, convençuts que tard o d'hora s'acabarien filtrant en el folklore, influint en les elits i condicionant decisions polítiques i a partir d'aquí podia passar qualsevol cosa –que és la definició de caos, si fa no fa. El millor de Mindfuck, però, era que, com el Club de Lluita, estava prohibit parlar-ne, de manera que ningú no sabia què era i què no era part de l'operació, si tal persona era un discordià o si no hi tenia res a veure, si una carta al director d'una revista de tirada nacional parlant de com controlen la nostra ment a través del microxip que contenen les vacunes era obra d'un agent del caos o d'un simple idiota crèdul qualsevol. I cartes com aquesta varen començar a aparèixer arreu, de manera que tots sospitaven de tots però ningú no estava segur de qui havia fet què.
Brillant, no és ver? Paranoia elevada al quadrat.
De tant en tant, habitualment quan tenc el diari a les mans o l'informatiu posat, m'agrada fantasiejar: i si Mindfuck va tenir èxit? I si l'operació no es va tancar mai? El de QAnon podria ser perfectament el Taj Mahal del discordianisme, la seva obra més al·lucinada. I potser no sigui un hàbil caçador de pederastes, però potser Donald Trump sí que és un agent discordià. I Díaz Ayuso, no deu ser una adoradora d'Eris? I la política en general? No s'està poblant de la mena de caricatures d'idiota retrògrad i reaccionari que només un freak fins dalt d'àcid podria imaginar?
Tot tindria més sentit llavors. Com a mínim, seria una versió de la realitat més divertida i menys tràgica, perquè hi ha dies en què tot sona més lògic com a conspiració que com a casualitat. Perquè tanta estupidesa no pot ser casual, veritat? Això sí que seria mindfucked totalment.
