Reacomodació de la dreta

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, es va fer un lloc a la política després de gestionar molt satisfactòriament el compte de Twitter del gos d'Esperanza Aguirre, que es deia Pecas. "Me llamo Pecas y vivo en Malasaña con una rubia castiza. Incontrolable. Liberal. Seductor" . El gosset era molt actiu en aquesta xarxa social, pel que sembla. No es tracta de cap fet inadequat o escandalós, però deixa albirar el caràcter desacomplexadament grotesc d'aquest tipus de personatges que semblen sorgits de les entranyes més olioses del género chico. El fet d'associar-se al liberalisme polític, la gosadia de juxtaposar la caspa petrificada del franquisme amb John Stuart Mill, posem per cas, confirma de manera incontestable aquella vella dita segons la qual la ignorància és atrevida. Ara aquest món s'està reacomodant a còpia de col·locar les velles peces en una altra posició, de canviar-ne el nom, de reenvernissar-les, de retocar-les vagament. 

Des d'un punt de vista estrictament tàctic, les diferències entre el PP, Cs i Vox són importants. En termes programàtics i d'estratègia a llarg termini, però, l'objectiu és el mateix: apuntalar el règim del 78 i assumir així plenament el llegat polític del franquisme sense ni tan sols esmentar-lo. Per fer-ho, parteixen, si més no, de quatre premisses. Segons la primera, la Constitució és una mena de comunió mística entre els espanyols que no deriva dels concretíssims condicionants històrics que es van produir entre el 1975 i el 1978 sinó d'un fet providencial. Degut a aquest caràcter sagrat, les possibles impugnacions s'ubiquen sempre en un àmbit moral, no polític; en conseqüència, són condemnables d'ofici. En segon lloc, l'articulació territorial d'Espanya es basa en una "generosa concessió" (la de l'Estat de les Autonomies) que podria deixar d'existir si la generositat del concessionari decaigués (tot plegat afecta contradictòriament el primer punt, per descomptat). La tercera premissa és que ETA continua existint i matant, i és més poderosa que mai: cada setmana esclata algun cotxe bomba, com tothom sap. Dit així sona a despropòsit, però resulta que sense ETA l'argumentari de la dreta espanyola no funciona; resultaria inviable. De fet, al Congrés de Diputats hi ha referències, dia sí i dia també, als proetarres, als "amics dels terroristes", etc. El fet és objectivament delirant, però funciona com un rellotge en termes de parapet dialèctic. Finalment, i en quart lloc, qualsevol al·lusió a la Guerra Civil i a la memòria dels vençuts és un intolerable acte de revenja històrica, etc. Segons aquesta mentalitat, obrir una fossa comuna és una forma de filoterrorisme retrospectiu, per dir-ho d'alguna manera. 

El PP, Cs i Vox, així com una part del PSOE que no gosaria quantificar, però que no em sembla precisament insignificant, comparteixen aquests quatre axiomes, però no els modulen de la mateixa manera. Això és justament el que fa que semblin realment diferents. La realitat, però, és una altra, i no és gaire difícil de quantificar si tenim present els transvasaments electorals recents: primer del PP cap a Cs, després de Cs cap a Vox, ara de Cs cap al PP, etc. La cosa no creix ni meix, però genera un convincent miratge de vitalitat i renovació. Hi ha un fet, però, més complicat de resoldre: el de la plena assumpció del llegat del franquisme sense necessitat de recórrer a eufemismes ni sobreentesos. Vladímir Putin va afirmar que si un rus corrent no era capaç d'admetre sense complexos l'herència de l'URSS com una cosa pròpia difícilment podria viure la seva identitat amb orgull. La frase també és aplicable als votants dels partits que comentem en relació al règim del general Franco, que no va ser res més que la forma com es va expressar el nacionalisme espanyol entre el 1939 i el 1975. Ara s'expressa d'una altra manera, evidentment, però això no vol dir que pugui arribar a prescindir d'un passat que, ni que sigui de forma velada i indirecta, reivindica. 

La sobtada decisió de Pablo Iglesias de presentar-se a la presidència de la Comunitat de Madrid per entorpir aquesta reacomodació, que implicaria sense remei la presència normalitzada de Vox, podria tenir un efecte contrari a l'esperat. La barreja d'odi i de menyspreu que la dreta comparteix contra l'encara vicepresident del govern espanyol podria servir, paradoxalment, per aglutinar PP, Vox i les restes de Cs. L'estil de pinxet de barri d'alguns membres d'aquestes tres formacions requereix per força un enemic clar i identificable, una diana. I si no n'hi ha prou també tenen ETA, cada dia més activa.

Ferran Sáez Mateu és filòsof