Reacció, no resistència
Aquests dies han estat notícia destacada dues renoueres mobilitzacions: la primera, erròniament prohibida, a la qual ja em vaig refereir en el meu darrer article; la segona, motoritzada, a l’estil de les dels feixistes de Vox, l’únic partit que, obertament i sense complexos, els dona suport. Les consignes, “Armengol, dimisión”, “volem ajudes”, “que els polítics deixin de cobrar”, mesclades amb altres de l’estil d'"España una y no cincuenta y una”; o que tot això de la pandèmia és una gran conspiració del poder, i les vacunes i el 5G autèntiques armes de destrucció massiva. Òbviament, fora distància de seguretat i en molts de casos, fora mascareta. Fins i tot hi va haver crits de “Francina, pederasta”, a imitació de l’estil de QAnon, una de les principals teories de la conspiració nord-americanes.
Allò que es va iniciar com una legítima protesta dels restauradors pel tancament dels bars, participada per una amalgama de posicions molt diverses cadascú amb la seva curolla, està evolucionant cap a un populisme reaccionari cada vegada més evident, tot i que llueixen caretes de Guy Fawkes i es fan dir “la resistencia balear”. Més enllà del tarannà del seu líder, retratat a les xarxes socials per la seva ambició política, anticatalanisme i simpatia per teories conspiranoiques, el moviment renega fins i tot de les patronals de la restauració. Per negar gairebé neguen que hi hagi ajudes, quan la prolongació dels ERTO i la inclusió dels fixos discontinus en els acords socials són, entre moltes altres –com l’increment de la renda social i les ajudes d’emergència– mesures que un govern de dretes no hauria aprovat. Per cert, molta rojigualda i poca exigència amb un Estat que ens torna a deixar a la coa de la distribució de vacunes, malgrat ser el territori més malparat per la pandèmia.
No ens enganem: la seva raó de ser no és la resistència, sinó la reacció. Aquí, a Espanya i als Estats Units, on en lloc de responsabilitzar Trump de res, els culpables de tots els mals resulten ser els demòcrates, els negres, les feministes o els musulmans… I què passa amb els més de 400.000 morts a la primera potència mundial? O amb els cinc-cents morts diaris per coronavirus que es registren a l’estat espanyol aquests dies? No res, un invent fruit d’una gran conspiració. És obvi que les dades i els arguments racionals no sols no ens faran guanyar terreny davant aquests malentranyats, sinó que fins i tot ens el fan perdre.
Tres elements em semblen cabdals per revertir la situació, si no volem avançar cap al precipici empesos per aquells que no tenen cap escrúpol per treure profit de la desesperació de tanta gent en aquests temps incerts.
Primer, que els governs arreglin els problemes que genera la pandèmia aquí i ara, i no deixin que quedi ningú pel camí, com ja va passar amb l’anterior crisi… Això implica fer coses que ja s’estan fent, però també solucionar la intolerable espera al SEPE per accedir a una prestació, aturar uns desnonaments més immorals que mai –i que poden anar a més– o posar fi a l’especulació amb les vacunes per part de les farmacèutiques, quan la recerca per aconseguir-les s’ha fet amb diners públics: torna a ser un robatori, ben igual que el dels bancs el 2008-2012. I cal fer feina també per al demà, plantejar un futur molt més consistent que haver d’esperar que millori la temporada turística, perquè això és ara per ara un miratge, però és el que ofereixen els 'resistents': tornar allà on érem, encara que això costi vides… I això cala, perquè la gent per viure necessita menjar i creure en alguna cosa, i és més fàcil imaginar allò que ja hem viscut que no un món nou.
Segon, la responsabilitat dels mitjans de comunicació en tot això, quan tot i ser vetats a les rodes de premsa d’aquests energúmens els continuen fent d’altaveu, malgrat la seva intolerància, agressivitat i mentides. “És que és notícia” com argument és un insult a persones i col·lectius de tota mena que mai no han tingut aquest nivell de ressò en les seves protestes i per a la feina callada de la gent que és a primera línia contra la pandèmia als hospitals, a les residències, als serveis socials… No hi ha notícies: es creen notícies, i aquí tothom hi té la seva responsabilitat, mitjans i professionals.
Tercer i darrer: no podem regalar els carrers a la reacció, a aquells que no volen canviar res sinó que tot continuï igual o pitjor, perquè, com deia el xat aquell dels militars, voldrien afusellar-nos a totes. Cal tornar als carrers, amb totes les mesures de seguretat que calgui, cercar les fórmules per retrobar-nos i lluitar plegades, per resistir de veres –fora postureo– a la pobresa que ofega mentre uns pocs acumulen més riquesa que mai; als desnonaments; a l’especulació de les farmacèutiques amb les vacunes i a l’avanç d’uns feixistes demagogs a qui tot això els importa un pebre.
