La quimera dels indesitjables
1. Abstenció. Tots sabem que els titulars busquen guerra fins i tot allà on no n’hi ha. La primera volta de les eleccions legislatives de França ha estat llegida com si la unió de l’esquerra, articulada per Mélenchon, estalonés el president Macron. És ben cert que Ensemble i Nupes (hi ha marge per fer broma sobre aquesta manera tan ensucrada de batejar les coalicions polítiques) pràcticament han empatat en vots –entorn del 26 per cent–. Però no podem ignorar les regles del joc, i França té un sistema electoral majoritari a dues voltes, escassament representatiu, amb l’objectiu de posar al servei del president –la pedra angular del règim– una àmplia majoria de parlamentaris (quan la dinàmica va afavorir l’oposició es va inventar la cohabitació). De manera que, havent fet el mateix resultat a la primera volta, després de la segona, Macron i els seus poden tenir fàcilment cent diputats més que l’esquerra. I l’extrema dreta de Le Pen, amb el 18 per cent dels vots a la primera volta, difícilment tindrà gaire més de 25 diputats sobre 577.
Tot i reconeixent que el resultat de Nupes dona aire a l’esquerra després de l’esfondrament del PS, em sembla que la notícia d’abast no és aquesta: és l’abstenció. Que en una societat amb fama de polititzada el 52,49 per cent dels electors s’hagin quedat a casa, és inquietant. Cert que les presidencials –que són les eleccions importants a la V República– havien tingut lloc fa quatre dies i que semblava que no hi havia marge per a cap sorpresa un cop liquidada l’amenaça de l’extrema dreta. Però així i tot em sembla un senyal que interpel·la els francesos: indici d’obsolescència de les institucions de la V República. I també el conjunt de les democràcies liberals. La gent se’n sent cada cop més allunyada. La distància entre els seus problemes i inquietuds i l’acció política és massa gran. I la simplificació del debat polític francès ho testifica: poder adquisitiu i por de l’altre. Un debat que exclou tota complexitat i al mateix temps desplega una immensa cortina per dissimular el secret de domini públic de la realitat actual: les dificultats per mantenir unes democràcies vives, quan estan anestesiades pel pes dels poders econòmics sobre el poder polític.
2. Por. I és en aquest context que tornem a l’etern recurs de buscar en l’altre el culpable de les nostres desgràcies. I, per tant, que troben via oberta els discursos de construcció de la figura de l’indesitjable, en expressió de Michel Agier. Amb una paradoxa extraordinària: sovint són gent que fuig de la por, de països en situació desesperada, i se’ls converteix en agents de la por que amenacen la nostra vida. I més encara: els que realment podrien fer por, els que imposen i disposen, davant la impotència (i complicitat) de la política, entren i surten sense cap problema, mentre els impotents –convertits en agents de la por– malviuen en camps de refugiats i altres territoris de la precarietat.
És cert que el recurs de cohesionar la comunitat contra l’altre és recurrent al llarg de la història. Però és cert també que fer de l’immigrant l’amenaça, marcat pel mal, com passa amb la impudícia d’associar sistemàticament musulmans amb terroristes o fer els immigrants –que tant necessitem, entre altres coses, per fer feines que els d’aquí no volem fer– responsables de les nostres misèries, només expressa una cosa: la desconfiança i inseguretat de les identitats en què ens refugiem. De les bruixes als jueus, dels heretges als estranys, dels negres als musulmans, la figura dels indesitjables és recurrent. I si algun dia s’assolís la identitat d’espècie evidentment veuríem marcians per tots cantons.
La construcció dels indesitjables ens hauria de dur a pensar en nosaltres mateixos perquè és un joc que diu més (i malament) de nosaltres que dels altres. I potser així podríem repensar la democràcia –atenent insistents senyals de crisi com l’abstenció– abans que s’imposin les formes autoritàries que s’exhibeixen de manera cada cop més impúdica. La construcció de l’indesitjable acostuma a ser un indici de decadència.
