A qui beneficia? Qui ho critica?
Els acords entre PSOE i ERC són objecte de mofa permanent –no només per part dels humoristes, la qual cosa em sembla desitjable i necessària, per raons òbvies– sinó també per part de la resta de l’independentisme polític i mediàtic, particularment l’ANC, que considera que amb Espanya no s’hi ha de pactar res (afirmació que em deixa parat, cada cop que la sento), i dels que consideren que qualsevol acord o transacció entre socialistes i republicans, o entre Estat i Generalitat, és una minúcia si la comparem amb la independència, cosa que és irrebatible, però ens condemna a un no-debat, en la correlació de forces actual. I quan dic forces no em refereixo a la força democràtica –que hauria de ser, en un món ideal, la que comptés de debò–, sinó a la força real, fàctica; la força que fa que unes coses passin i d’altres no. Avui Catalunya no té la força real per imposar la seva voluntat política, és a dir, l’autodeterminació, sense un acord previ amb el govern espanyol. L'última proposta feta per Pere Aragonès –la llei de claredat a l’estil canadenc– ni tan sols ha estat avalada al Parlament de Catalunya. I a Madrid l’han ignorat.
L’agenda d’ERC a Madrid té dos grans capítols, i a falta de voluntat política del PSOE per afrontar el més important –l’estatus polític de Catalunya– s’ha prioritzat la negociació sobre la repressió contra l’independentisme. En aquest punt és innegable que s’han produït avenços, en part per la necessitat dels vots d’ERC a Madrid i en part perquè el mateix Sánchez considera que la “desinflamació” del conflicte català li acabarà sortint a compte. Així ho ha deduït de l’escassa contestació provocada pels indults dels condemnats pel Procés. Després ha vingut la reforma del Codi Penal, la supressió de la sedició –que Marchena ha rebut com una escopinada a la seva sentència– i la més que probable reforma del delicte de malversació, que distingirà els casos més polítics dels relacionats amb l’afany de lucre, cosa que millorarà les expectatives dels independentistes amb causes obertes, alguns d’ells amenaçats d’entrar a la presó o de perdre el seu patrimoni.
Mentre part de l’independentisme blasma aquests acords per insuficients o innocus, o perquè senzillament no toca resoldre res, sinó fer la independència, la dreta espanyola considera que Sánchez ha declarat la guerra al poder judicial, actuant com un dictador encobert. És un “asalto institucional”, segons El Mundo. “Sánchez se salta las leyes de la democracia”, titula el digital de Pedro J. Ramírez. “Hacia la extinción de la Constitución de 1978”, es lamenta Zarzalejos. PP, Ciutadans i Vox assenyalen el president com un traïdor. I els barons més espanyolistes del PSOE –Lambán i García-Page– lamenten la “submissió” a l’independentisme.
Com sempre que entra en escena la carpeta catalana, el votant espanyolista s’encén i es mobilitza. Però Sánchez confia en captar el centre moderat, i recuperar posicions a Catalunya. La qual cosa ens porta a la següent qüestió: a casa nostra, qui rendibilitzarà els acords PSOE-ERC? Potser el PSC, més sanchista que Sánchez, que flirteja amb el catalanisme però ausculta qualsevol moviment que pugui revifar l’efecte Arrimadas, ara encarnat per PP i Vox. O potser serà ERC, que aposta per guanyar vots a la seva perifèria electoral, però és sensible a les crítiques de l’independentisme més combatiu. Heus aquí, doncs, una bona pregunta. I n’hi ha una altra: si els acords sobre sedició i malversació acceleren el retorn d’Oriol Junqueras a l’arena electoral, quin paper hi voldrà jugar? Serà cap de llista a les eleccions generals? Tornarà a la primera línia institucional? I què en pensen, els seus companys de partit?
