OPINIÓ
Opinió 27/11/2020

Queda dit

4 min

EscriptoraQue si els vint-i-set —o els trenta-dos, o els cinquanta-un— no s’han pogut celebrar amb tota la gent que estimem, se’n continuen tenint vint-i-sis —o trenta-un, o cinquanta. Que “aquest any ha servit per mostrar el millor i el pitjor de les persones” és una frase tan desgastada com inexacta. Que els ultimàtums que s’esgotaven durant el 2020 poden sol·licitar una pròrroga, o dues. Que tota prova del cotó executada en els darrers mesos mereix un examen de recuperació al setembre —de l’any que ve. Que, definitivament, els Reis d’Orient no hi tenen res a fer al costat de la màgia que enguany han fet els pares.

Que els qui perden atractiu en retirar-se la mascareta haurien de tenir la consideració de víctimes de les expectatives, amb el corresponent descompte en la quota universitària. Que als guapos no els en queda altra que resignar-se a una disminució del rendiment durant un temps. Que no llevar-se la mascareta a l’hora del comiat d’una primera cita serà el més explícit dels missatges subliminars. Que la frase “duc protecció” s’hauria de matisar per sempre més. Que l’optimisme del concepte ‘anticossos’ només és equiparable a dir-ne ‘terminal’, del lloc on ens dirigim per volar amb seguretat. Que els nostàlgics de l’obsolescència hauran de reconèixer, ni que sigui amb la boca petita, que res no hauria estat igual sense les xarxes socials.

Que l’absència de noves pel·lícules de Marvel s’ha vist sobradament compensada amb la proliferació de nins i nines superherois. Que ni tan sols la por justifica algunes derives conservadores. Que els tarannàs intolerants ja hi eren —i ho eren— abans del virus, i de la crisi, i de l’angoixa. Que “com a mínim no ha guanyat Trump” podrà ser el nou “almenys tenim salut” dia 22 de desembre. Que la cultura sempre serà el millor bàlsam en èpoques complicades. Que la demagògia continuarà sent el camp de batalla dels mesquins.

Que potser no és tan bona idea, descartar els qui no han estat ben bé a l’alçada, com qui executa un expedient de regulació emocional. Que revisar les relacions personals amb el pragmatisme d’un responsable de recursos humans potser ens acabarà deixant sense recursos humans. Que equivocar-se ja estava permès abans de la pandèmia, i que un examen difícil no hauria de comportar una avaluació encara més sagnant. Que estimar en temps de covid té un no-se-què d’èpic i d’imprescindible i de punk. Que sovint també vivim mentre ens pensem que l’únic que fem és sobreviure. Que la determinació de fer pa casolà durant la pandèmia haurà tingut una continuïtat semblant al propòsit de deixar de fumar durant l’any nou.

Que els qui gosen escriure articles d’opinió quan les opinions esdevenen camps de mines són uns valents o uns temeraris. Que, malgrat que sembli una contradicció, costa més ser original en èpoques monotemàtiques. Que parlar dels joves com un grup homogeni i excessivament connotat no només és injust, sinó també contraproduent. Que els prejudicis s’aguditzen en els moments convulsos, però això no els fa mereixedors de cap benevolència. Que, es miri com es miri, hi ha més bones persones que males persones. Que, en cas de dubte, dubtar estarà bé i fins i tot farà mudat. Que delegar les decisions en la persona que serem més endavant pot ser la més honesta i alliberadora de les decisions. Que opinar de tot no és ni de bon tros un indici de saviesa, i dubtar de tot ens pot apropar perillosament al cinisme i a l’equidistància.

Que la lleialtat amb què s’han continuat mirant les previsions meteorològiques els dies de confinament només pot despertar una profunda tendresa. Que potser no en sortirem tan reforçats, de tot plegat, però assumir que tot i així no passa res també és una forma de fortalesa. Que un any sencer lluitant contra un enemic invisible ens hauria de fer replantejar-nos si ens serveix de gaire, buscar-nos enemics de carn i ossos. Que potser la innocència ja s’ha espatllat prou com per decidir que aquest és el Nadal en què toca espatllar-la del tot. Que enyorar algunes abraçades fa mal encara que sigui per una bona causa. Que les expectatives dipositades en la Nit de Cap d’Any haurien de ser coherents amb l’any que s’acomiada. Que continuar entestat a menjar-se els dotze grans de raïm per tenir bona sort durant l’any que es comença ens hauria de servir per constatar que som una espècie commovedora.

Que mai res no és tan greu excepte quan ho és, i aleshores convé callar una mica. Que morir quan molta més gent mor per una mateixa causa contribueix a una mena de col·lectivització de la mort que pot ser molt molesta per als qui necessiten reivindicar, de manera molt legítima, la més absoluta excepcionalitat de la seva pèrdua individual. Que el toc de queda té un aire de realitat distòpica tan surrealista que més val fer-ne humor. Que l’humor, en general, és la millor vacuna contra quasi tot, excepte contra els qui no fan ni punyetera gràcia.

stats