No vull ser una au de mal averany, però ens ha tocat viure temps convulsos, o com a mínim temps als quals em costa molt trobar un sentit. I de vegades, com que som de lletres i la quadratura del cercle és una cosa que em queda lluny, comparant dues notícies “és quan dormo que hi veig clar”.
Amb 72 hores de diferència llegesc als diaris que un grup d’intel·lectuals i primeres espases de la societat civil espanyola ha demanat via Change.org que la hisenda pública condonàs el deute de prop de 15 milions d’euros a Cristiano Ronaldo perquè no volien que aquest Ramón y Cajal de la pilota deixàs el país de Marianico el Corto. Ja ho deia Milton: no hi ha paradisos –fiscals– com els perduts. Que amb aquests doblers ens poguéssim estalviar el donatiu que l’amo de Zara va fer a la sanitat pública, que es poguessin oferir més professors de suport per a nins amb necessitats especials i que encara sobràs per asfaltar qualque punt negre de les carreteres de l’estat, si de cas, en parlaríem en el moment que tenguéssim la continuïtat de CR7 fermada i ben lligada –com el blat del refrany.
Sé que he jugat descaradament la carta de la demagògia baratera, emperò amb aquest #NivellMeritxell –em sap greu, la normalització també passa per fer rimes 'horteres'– tampoc calia encaparrar-s’hi gaire més. Que jo sàpiga cap fan de Cristiano ha dit aquesta boca és meva via recollida de firmes quan el rescat als bancs espanyols ens va costar a cada un de nosaltres l’equivalent a tot l’or de les mines de Potosí. Ni tampoc cap admirador del jugador del bust horrorós a l’aeroport de Funchal ha passat a l’acció –poètica– quan aquesta setmana s’han injectat 3.000 milionets d’euros al FROB –en forma d’apunt comptable, això sí–. El disgust per la hipotètica partida del seu ídol i la ressaca de la lliga i la Champions els devia tenir extenuats. Tornant als clàssics: “Nihil novum sub sole”. El #PanemEtCircenses dels romans s’ha teletransportat a la contemporaneïtat –no sé si amb el Delorean de Michael J. Fox– en forma de velló d’or passat d’hores de bronzejat i d’ego. Mentre la gent estigui entretinguda, els de sempre podran fer el que sempre han fet: aprofitar-se de la curtor d’altri.
I és clar, amb tanta celebració i tanta signatura no tenim temps de llegir els clàssics catalans –bé, ni els universals, siguem realistes– i per mor d’això hom ha pres l’amor de Blanca i Said per una mena de jihad islàmica orquestrada des de l’escola de cant Ireneu Sagarra. No hem portat les nostres fòbies massa lluny? Des de quan 'Mar i cel', una obra que parla de l’amor per sobre de totes les diferències, és un text d’exaltació religiosa radical? Si ara resulta que és així, la policia tendrà feina de revisar un per un la tracalada d'instituts on ha estat lectura escolar obligatòria. Tots els mitjans nacionals n’han anat plens. A partir d’ara en escoltar 'Per què he plorat' en la versió de la gran Àngels Gonyalons tendré, per primera vegada, un motiu per plorar de pena i “sempre mirar a l’infinit”: la 'botxor' d’alguns conciutadans. I començ a estar una mica fart que allò que transcendeixi de ca nostra a la pell de brau siguin dois com aquest, orgies, 'balconing' i corrupcions de pelatge divers, #UsqueTandem?
El poeta valencià Feliu Ventura cantava que “no es poden apagar les ones si ens queda la cançó per fer-nos poble” i tenia –i té– raó, no obstant això, jo, que som una persona una mica aprensiva, ja he agafat por. Aquest dimecres quan Concha Buika va triomfar sobre el cadafal del Born amb l’Orquestra Simfònica, no vaig poder concentrar-me perquè passava pena pel repertori. I si cantava 'Ojos verdes' i algú pensava que el “brillo de faca” era un missatge en clau per a qualque tipus de crim? I per aquí sí que ja no pas. Ningú em robarà el plaer de celebrar el Dia de la música tot escoltant la gran Kitailo al bell mig del Born.
