La setmana acaba a Madrid, on han pelegrinat tots aquells que volen ser cosa a Podem i al PP de Balears, però començà a Sóller, entre Palma i Sóller, per ser exactes, quan un ciutadà europeu, nascut i resident a Alemanya, aconseguí que la Comissió Europea interpretàs com a discriminatori el descompte als residents per anar en tren de Palma a Sóller. Hi ha raons objectives per a aquesta decisió, malgrat que no ens agradin. Des del fet que aquest tren ha esdevingut una atracció turística en lloc d’un imprescindible mitjà de transport, molt més lent i car que l’autocar, fins al fet que per creure’ns Europa hem de fer-ho des de la conciutadania continental. Són raons que poden discutir-se, canviar-se, fins i tot. Però el més repetit aquests dies ha estat el primitiu ‘de fora vengueren i de casa ens tragueren’: pura xenofòbia tradicional, però xenofòbia al cap i a la fi. Això demostra que encara no hem interioritzat que per tenir drets europeus també s’han d’acceptar deures. També aquí, a les Illes, hem alenat aquests dies la fètida ferum naftalínica del paternalisme classista en la majoria de comentaris sobre el futur president del Parlament balear, Baltasar Picornell. En el fons, tota la cantarella sobre formació, preparació i vestimenta del postulat amaga la patrimonialització de les institucions i la por de perdre’n l’exclusiva. En aquest cas, els intrusos venen de fora de la classe dominant, de la moda homogeneïtzadora, i el pitjor és que no semblen decidits a dissimular-ho amb empegueïda constricció i adaptar-se. La casposa casta que amaga rere la corbata la incapacitat de lluir criteri propi s’exalta perquè es qüestiona l’exclusiva de la inutilitat, que els era tan confortable.
