La coincidència de les portades d’El País i l’ABC ja no sorprèn. Aquest dilluns, els dos diaris anaven com a bessonada en el seu titular més destacat a qualificar de “farsa” l’exili de Puigdemont i de part del Govern de la Generalitat. Es fregaven les mans amb delit, ambdós, per la detenció del president català, un fet que, segons ells, “acaba” (ABC), “liquida” (El País) –tant és–, el que anomenen com a “farsa”. I, a veure, es pot estar d’acord o no amb les reivindicacions i accions independentistes, però en cap cas es tracta d’una farsa, que és una cosa fictícia que té la pretensió de fer-se passar per veritat. Però ells ho amollen, perquè –com tantes altres mentides– si qualla, qualla, i l’experiència els diu que hi ha una part important de la població que se l’empassarà i la difondrà, i així es confirmarà la dita que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.
L’actitud coincident d’El País i de l’ABC no ve de nou. A mi, el que em sorprèn –digau-me ingènua i assentiré– és el silenci clamorós de tota la colla d’intel·lectuals d’arreu d’Espanya, si és que existeixen, si és que han existit qualque vegada en els darrers anys, que reiteradament han sortit i han publicat manifestos –ah, és clar– almanco a un d’aquests dos rotatius. Salvant honroses excepcions que es manifesten de manera individual en mitjans com eldiario.es o als diaris catalans, la resta calla i amb el seu silenci es converteix en claca. I, sincerament, davant els fets que enfronten el govern d’Espanya amb una part substancial de la població catalana, tan substancial que sense imposicions de fora i per resultats electorals s’hauria de convertir en majoria absoluta parlamentària, una no esperava que aquelles veus que habitualment s’erigien en portaveus de la cultura espanyola prenguessin partit en defensa del que digueren les urnes. Sí que esperava i encara ho esper –ingènua, sí, sí– que, atesa la gravetat dels fets que es concatenen, cada vegada més i més greus, exigeixin a l’executiu espanyol una actitud dialogant, democràtica, no repressora, ni violenta ni violentadora, una actitud responsable i atenta amb la discrepància, una actitud política, que és el mínim que s’ha d’exigir a qualsevol que té responsabilitat en aquest àmbit.
No només a Espanya, sinó també arreu d’Europa, s’ha desactivat en bona mesura la crítica que ha de ser inherent a la cultura i a la intel·lectualitat. Catalunya o, òbviament, la crisi dels refugiats han obtingut una reacció escassíssima, vergonyant, dels col·lectius de persones reconegudes com a intel·lectuals de referència al continent. I és que al marge de les excepcions a les quals s’ha de fer obligatòria i reiterada menció, se’ns està demostrant que els que parlen i actuen des del poder oficial i aquells que callen estan més a prop que mai. Mala cosa.
