ProfessorAra fa uns anys, per curiositat, vaig cercar a un portal de notícies espanyol el mot ‘Illes Balears’. Em varen aparèixer unes 8.500 entrades, enfront de les 28.000 recollides sobre l'altre arxipèlag de l’Estat, les Canàries. A més, apareixien desenes de milers de notícies sobre Navarra, Cantàbria o la Rioja, altres comunitats més petites. Els illencs no som notícia, vaig pensar.
Efectivament, en els termes en què es defineix la política espanyola, no existim. Representem una ínfima part del territori i la població d’Espanya. Triem des de 1977 una desena de diputats i senadors a Corts que han estat sempre fills dels grans partits, i en comptades excepcions destaquem en un país on sembla que la política neix, creix i es reprodueix en els grans centres de poder de Madrid, Barcelona i el País Basc.
Però en aquesta “terra inexistent”, en paraules de l’escriptor Antoni Serra, passen coses. Els illencs, malgrat el caràcter perifèric que juguem en el debat públic, no estem exempts de patir una forta conflictivitat social, lingüística, territorial i econòmica que es plasma a través d'indicadors de desigualtat, nivells d'inversió pública o els rànquings de prestació de serveis socials. A tall d'exemple, unes dades: som una de les comunitats autònomes amb més pobresa de l’Estat, conjuntament amb Múrcia, les Canàries i el País Valencià. És més, segons la Fundació de les Caixes d’Estalvi (FUNCAS), al llarg de la passada crisi, entre 2008 i 2011, la pobresa econòmica a les Illes va augmentar un 287% davant el 98% de la mitjana estatal. Així mateix, el salari brut a les Balears es situa uns 200 euros per sota de la mitjana, malgrat que el cost de vida a casa nostra és molt elevat. Recordem, si més no, que a Mallorca pagar la hipoteca d’un pis costa tres vegades més que a la Península. En definitiva, la màgia del turisme, que genera una entrada fàcil de divises estrangeres, té una doble cara: sous per sota de la mitjana estatal, alta estacionalitat i precarietat, alta sinistralitat laboral, problemes d'habitatge, recursos públics insuficients per a una demanda en creixement i una manca de correlació entre benestar de la població i creixement turístic.
Aquesta realitat s'ha vist fortament contestada per una part de la societat que es nega a jugar el paper que se li ha reservat des del poder. La nostra història és plena d’exemples de la voluntat d’esdevenir poble. Són episodis com les germanies del segle XVI, les revoltes contra les quintes del segle XIX, la República d’Emili Darder i Aurora Picornell, les vagues dels anys seixanta, l’ocupació de sa Dragonera, la vaga de docents del 2013 en defensa de l’educació pública...
Ben mirat, es pot reconstruir un fil de revolta que s’endinsa dins la història, malgrat que no en siguem massa conscients. És normal, als mallorquins no ens va massa l’èpica, som així. Preferim passar desapercebuts, menystenint aquests fets de resistència, amagant-los de l’envit del temps. Els negam el seu dret que formin part de la nostra memòria col·lectiva. El resultat de tot plegat, el coneixem tots. Des del poder massa vegades ens han reescrit el passat, dient-nos com érem, el que podíem fer i, sobretot, el que no aconseguiríem mai.
Per capgirar aquesta situació, Jaume Vicent Vives, mestre d'historiadors, la va encertar de ple. Va afirmar, ara fa més de seixanta anys, que només des de l'autoconeixement poden bastir-se projectes polítics consistents. Per primera vegada es plantejava obertament la necessitat de conèixer-nos per poder construir-nos com a país. Ell, guiat per aquesta premissa, escrigué Notícia de Catalunya (1954), Joan Fuster, Nosaltres els Valencians (1962) i el nostre Josep Melià, Els Mallorquins (1967).
Molts han seguit aquest camí fins avui. L’anomenada literatura de l’autoconeixement té un ampli recorregut a casa nostra. Són obres imprescindibles com Països Catalans? i altres reflexions (1991), de Josep M. Llompart i El Jonc i l’Aritja (2006), de Damià Pons. Són també els incansables treballs d’en Bernat Joan a Eivissa i Nel Martí i Maite Salord a Menorca. I, més recentment, de les reflexions de Nanda Ramon, David Abril, Pere Salas, Tomeu Martí, Toni Mas, Margalida Ramis... per posar-ne només alguns exemples. És aquesta la motivació que em porta on soc ara.
Vull posar la meva pedreta en aquest camí que molts estan construint. Per tot això avui inicii la meva faceta d'articulista, gràcies a la imprudència dels companys de l'ARA Balears. És, sens dubte, un privilegi que no tothom té. "Un gran poder que comporta una gran responsabilitat", diria Spiderman. Per part meva, no quedarà.
