DirectorÉs innegable que el feminisme és un dels camins –amb els seus girs, cruïlles i bifurcacions– que ha de recórrer per força la nostra societat per arribar a ser més justa. N’estic convençut i, quan em trobo una dona que em diu que no ho és –que pregona que és igualitarista o alguna cosa semblant–, em costa entendre-ho. Però, alhora, no puc dir que jo som feminista. Em sorprenen els homes del meu voltant que s’atreveixen a declarar-se’n, amb un punt d’orgull, fent-ne bandera i repartint lliçons (de vegades fins i tot a dones del seu voltant). També em meravellen els autodenominats aliats del feminisme, o homes desconstruïts. Em desperten entre enveja i malfiança. I és que jo som masclista, i en som conscient.
És per això que el 8 de març em fa sentir sempre un punt incòmode. Que em fa dubtar. Segurament també és la idea, que als homes ens faci trontollar (metafòricament o no). I també és per aquesta incomoditat que call davant d’alguns debats de bar o de Twitter –i això, ho he de reconèixer, en mi no és gaire habitual–.
He tingut, i encara tinc, actituds profundament masclistes. I no falten dones perspicaces que ho poden corroborar. Vull pensar que amb els anys he millorat, n’he anat aprenent i he canviat, per poc que sigui. Però sé que encara em queda camí per recórrer. Com a mínim, quan revís el meu passat –i sovint el meu present–, ara som capaç de detectar comportaments que no dubt a identificar com a masclistes. I intent fer-hi alguna cosa. Fa uns anys no els hauria sabut veure. No puc dir que som feminista, no perquè no ho vulgui, sinó senzillament perquè sé que no és veritat. Només puc dir que voldria ser-ho, que aspir a poder arribar a ser feminista.
