OPINIÓ
Opinió 01/09/2018

Que la impaciència no ens faci perdedors

i
Nanda Ramon
3 min

Diu Elle Macpherson que sap com fer-ho perquè els 'paparazzi' la deixin tranquil·la en les seves vacances a Eivissa o Saint Tropez. El truc consisteix a sortir el primer dia a navegar, passejar, sopar... en fi, a fer el que se suposa que fan les 'celebrities' i que es veu que ens interessa tant. I, a partir d’aquí, repetir rutines i, sobretot, repetir 'outfit', perquè ningú paga dues vegades per les mateixes fotos. Si la model no canvia de 'modelito' és impossible convèncer l‘editor de la revista o el comprador de quiosc que són fotos d’un altre dia i, consegüentment, el reporter abandona la cacera.

Una estratègia aparentment senzilla però eficaç, que aconsegueix un doble objectiu: estiuejar tranquil·la i gestionar la projecció de la pròpia imatge –riolera i en 'tinywhitebikini'. I encara un tercer objectiu: dur la iniciativa comunicativa, que d’això es tracta.

Sorprenent, sí, perquè no imaginam que una supermodel de vacances tengui una estratègia comunicativa. Però més sorprenent és que tot un país –Catalunya–, en un moment tan crucial, no en tengui. I que corri, a més, el perill de perdre la iniciativa.

A punt de començar el nou curs polític, amb l’epicentre de l’11 de Setembre, ara a mig camí entre Waterloo i el Fossar de les Moreres, per ventura val la pena prendre alè i sumar al somni l’estratègia.

La política actual sol estar mancada de visió de conjunt i de planificació. Són els efectes de l’acceleració de la realitat, de la política espectacle, de l’escalada de titulars, de la dictadura del 'clicbait', de la centrifugació 2.0, de l’atrinxerament ideològic, de les anàlisis vivencials... tot ens allunya del logos i ens duu cap a un escenari emocionalment saturat.

A ca nostra, a més, s’hi suma una clara prevenció contra l’ús de l’estratègia i del sentit comú. “Que la prudència no ens faci traïdors”, “Ni una passa enrere”, “Tenim pressa” i altres “boti-boti” i “boti-flers” encara més poc encertats. Com si pensar, consultar, negociar, consensuar, estudiar, planificar... no fossin mandats de la ciència política més elemental, sinó delictes d’alta traïció.

Aquest estat d’ànim més o menys general és el que ens ha duit cap a l’escenari actual. Un garbuix de declaracions creuades, consignes poc contrastades, titulars desagradables i llaços grocs que van i venen i que provoquen desconcert i saturació.

No és fàcil. Amb els partits i les organitzacions nacionals decapitades. Amb els principals líders a la presó o a l’exili. Amb la vexació que significaran els judicis del novembre. Amb el canvi d’escenari polític a Espanya. No és fàcil traçar i pactar una estratègia, no. Però és vital. I, segurament, la tàctica de la polifonia, la guerra de guerrilles, les ocurrències particulars, els maximalismes, l’autogestió i l’autosuggestió... és la menys recomanable.

L’1-O va ser un èxit nacional i social sense precedents i, certament, un punt de no retorn. Però Catalunya no pot continuar vivint de les imatges d’aquell dia, del record dels presos ni de la crispació. No pot continuar instal·lada en la unilateralitat i en una república inexistent. Farà falta alguna cosa més que coratge i patriotisme. Que li contin, si no, a Theresa May, que, a pesar del mandat indiscutible i legalíssim d’un referèndum promogut per l’estat, no sap com fer-ho per 'independitzar-se' de la Unió Europea, cosa que havia de ser pim-pam.

Del resultat de l’1-O no en pot derivar un 'mandat del poble' perquè –ho diu Ferran Requejo– “el poble són tots els ciutadans de Catalunya, i no s’han pogut expressar en unes condicions que facin inqüestionable el resultat de la consulta”. O sigui, que som allà on érem, que no és poc: no abandonar el consens entorn d’un referèndum, eixamplar l’hegemonia política i social en favor de la democràcia i el dret a decidir, combinar la força del sobiranisme amb amplis consensos transversals, governar amb eficàcia les estructures del país, i formar líders socials i polítics capaços d’explorar els límits de la realitat sense obviar-la.

Missatges assumibles a Catalunya, digeribles a Espanya, intel·ligibles Pirineus enllà. I acceptables i negociables per a Pedro Sánchez i les seves majories parlamentàries.

La proposta és, efectivament, una passa enrere. I, com Elle Macpherson i el seu bikini blanc, no moure’s d’aquí.

stats