17/07/2021

Què se n’ha fet, d’aquelles urnes?

3 min

Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan. “Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Fa tants dies. Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola, ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant. Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat guanyava les pors. Teníem el món a l’abast, teníem ambicions desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les onades morint a la sorra.

Tot això devia durar poc, esclar. Sense adonar-te’n, aviat et fas gran i vas deixant pel camí les il·lusions perdudes, les flors, les noies, les tombes dels que ja no hi són. Vas tocant de peus a terra, cada cop més arrapat a la vida prosaica. Vas arraconant els somnis de joventut, que sempre són somnis de llibertat. “Com és que no n’aprenem mai?”, ens preguntava un Pete Seeger que sempre va semblar un jove innocent, fins a la seva mort als 94 anys: les galtes colrades, la mirada espurnejant i un somriure etern. L’art de l’eterna joventut. Xesco Boix va ser el seu amic català, però el Xesco un dia va tirar la tovallola de la vida. Avui som pocs els qui el recordem.

Són rars, els Pete Seeger d’aquest món, aquesta combinació d’idealisme tocant de peus a terra, de sentit comú i optimisme renovat dia a dia, d’esperança i feina incansable, de tossuda, elegant, pacífica i il·lusionada resistència. Són persones que lluiten aixecant-se per sobre les lluites, negant-se a tenir enemics. Són éssers poètics, musicals. Potser pensareu que em deixo portar per l’emoció d’una nit d’estiu. Doncs us asseguro que existeixen, aquestes persones, i si hi penseu una mica segur que en coneixeu alguna. No arreglaran el món, però sense elles fàcilment extraviem el rumb. Són necessàries, imprescindibles.

Tot això em va venir al cap veient i escoltant divendres el Jordi Cuixart. A Elna, damunt la tarima, semblava il·luminat. En el nostre imaginari, Elna no és un lloc qualsevol: la suïssa Elisabeth Eidenbenz hi va salvar vides de mares i infants víctimes de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial. La jove Eidenbenz va saber donar cos al seu idealisme, el va materialitzar. Cuixart s’aferra a aquest esperit alhora màgic i pràctic: rere el somriure ingenu hi ha l’home d’empresa, l’executor. La suma de les dues cares deu ser el secret de la seva resiliència. A l’escenari d’Elna, al seu costat, incòmodes, Junqueras i Puigdemont no sabien com posar-se. La poesia i la política parlen llenguatges diferents. Hi ha moments únics en la història en què l’una i l’altra conflueixen, instants d’epifania. El pitjor dels cops de porra de l’1-O va ser embrutir la bellesa d’aquella comunió democràtica col·lectiva. Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Què se n’ha fet, d’aquelles urnes?

Generositat i diversitat són paraules que Cuixart diu sovint, fins i tot més que unitat. Sense les dues primeres no es pot construir la segona. Són paraules difícils de practicar perquè porten implícites renúncies. A què estem disposats a renunciar per avançar? No hauria de ser així, però diàleg és l’altra paraula incòmoda per a alguns, fa por. En realitat, sumades i combinades, són armes de construcció massiva. Si la llibertat fos un poema, hauria de fer rimar generositat amb unitat i diversitat amb diàleg.

stats