Per fer què, per fer-ho com, per no fer res
Hem arribat al punt que la independència s'ha convertit tot just en l'excusa que utilitzen els partits independentistes per justificar el cul-de-sac dins el qual s'han ficat ells mateixos. “Per fer què”, diuen uns, quan se'ls pregunta pels acords de govern. “Per governar com”, demanen els altres (no importa quins, com que són frases porqueria, són intercanviables entre els diferents partits). JxCat i ERC, en concret, han compartit tres anys de govern de coalició –la legislatura anterior– per contestar-se aquestes preguntes, però pel que sembla no n'han estat capaços. O sí: la resposta és que el que volen és fer la independència, però que no la fan per culpa de l'altre. Pel què o pel com, o per totes dues coses, al final no fan res. Ni tan sols una investidura, ni tan sols per majoria simple.
Afirmar que es vol dur endavant una empresa tan àrdua com la independència del propi país, i a la vegada no ser capaç d'acordar una investidura en el termini de temps que marca la teva pròpia legislació, quan es té el suport del 52% de l'electorat, és un fet impossible de justificar. Però no d'explicar, perquè sí que té una explicació: tots els partits implicats (també la CUP, ara reconvertida en soci per l'estabilitat) saben que no la faran, la independència. Ni en aquesta legislatura ni en molts d'anys. La política catalana, dèiem ahir, no ha aconseguit deixar de ser un subsistema dins la política espanyola. Aconseguir el 52% de l'electorat català està molt bé (digui el que digui Salvador Illa, especialista en torsions viscoses del significat de les paraules i de les xifres), però, mentre el pes del subsistema català dins el sistema espanyol sigui el que és, parlar de fer la independència és una especulació. Ni amb el 80% dels vots catalans a favor de partits independentistes és previsible que una majoria al Congrés de Diputats votés a favor de la celebració d'un referèndum. I una proclamació unilateral (encara que sigui amb la boca petita, com la del 27-O de 2017) ja sabem que no tindrà reconeixement internacional, i que en canvi servirà de justificant a una onada repressiva per part de l'Estat que durarà anys: ja en duim més de tres i no du signes d'afluixar.
Aleshores, què? Aleshores, res: cap partit independentista s'atrevirà a dir que no poden fer la independència, de manera que continuaran prometent-la mentre funcioni com a esquer electoral. Després, cadascun es dedicarà a blasmar l'estratègia de l'altre, per continuar disputant-se l'hegemonia dins aquest espai polític. La resta no importa. Això no vol dir que sigui tot comèdia: les tírries corporatives, i fins i tot els odis personals, són ben reals. Ho són entre dirigents, entre militants i fins i tot entre votants i simpatitzants, entre els diferents partits i dins de cadascun d'ells. Això només du a generar un escenari polític i social cada vegada més enrarit i més asfixiant, en què només s'hi troben còmodes els vanitosos, els solemnes i els mediocres. I el que és pitjor, a un empantanegament cada dia més acusat.
Sebastià Alzamora és escriptor
