OPINIÓ

El que tenim i el que cal

El Govern de coalició entre PSIB, Unides Podem i MÉS fa darrerament polítiques que no semblen pròpies d’un govern que s’autoanomena “d’esquerres” algunes vegades i “progressista” d’altres: utilització desvirtuada dels 105 milions d’euros de l’Impost de Turisme Sostenible per cobrir forats de les retallades pressupostàries i fer la nova línia de metro, pal·liar la fallida de Thomas Cook o construir centres d’esports nàutics (els grups ecologistes parlen de “frau”); urbanisme a la carta amb l’ampliació de 214 places turístiques de l’acadèmia de Nadal; restauració de la pedrera d’Establiments, amb un important impacte mediambiental i per als veïnats. Per no citar una vegada més l’autopista a Campos del Consell, engegada per un govern “progressista” que diu estimar Mallorca i no voler destruir-la…

Durant el temps que portem de legislatura, sembla que assistim a un gir cap al centre i un abandonament total de l’espai de l’esquerra transformadora d’un govern de coalició de PSOE, Unides Podem i MÉS que volia governar justament per barrar el pas a la dreta i a la ultradreta. Vius als pressuposts de 2020 i a les noves retallades amagades sota certs eufemismes tan cool com esfereïdores. Això és el que tenim, no el que cal.

Amb vista a les eleccions del 10-N també podem parlar del que tindríem i del que caldria. I no parlo del que faria un govern com el que alguns de nosaltres voldríem: recuperar la perspectiva constituent per tal que el poble pogués decidir sobre moltes qüestions que avui se li neguen. Un govern senzillament d’esquerres a Espanya actuaria immediatament davant la deriva autoritària que estem vivint. Exhumaria Franco no del Valle de los Caídos amb finalitats electoralistes i espectacle televisat, sinó de les institucions en les quals encara és viu. Veuria com una anomalia un TC que pot decidir de què es pot parlar en un parlament. Mai aprovaria l’article 155 a Catalunya ni n’acceptaria l’aprovació de la mà del front antidemocràtic amb la condició d’entrar a governar. Amnistiaria els presos polítics, facilitaria la tornada dels exiliats i entendria que la pau i l’autodeterminació són les úniques sortides democràtiques possibles.

Un govern d’esquerres no faria pagar la nova crisi econòmica que ens ve damunt amb més retallades per a la gent treballadora ni ens faria carregar amb la “motxilla austríaca”. Garantiria les pensions i la seva automàtica revalorització, posaria tots els recursos necessaris per lluitar contra totes les formes de violència masclista, garantiria l’educació pública i gratuïta des dels 0 anys fins a la universitat i faria avanços en la sanitat com a dret universal allunyant-la de les urpes dels qui la volen privatitzar. I no dubtaria (ni faria ús electoralista) d’una qüestió tan cabdal en aquests moments com és el reconeixement de l’estat espanyol com un estat plurinacional.

El proper diumenge, dia 10, m’agradaria ser catalana i tenir opcions il·lusionants per anar a votar. Com que no ho som, aniré a votar més per rebuig que amb entusiasme.

La línia final d’avui és per desitjar els millors resultats a les CUP i Els Comuns.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF