OPINIÓ

Per què Occident controla l'emigració?

La immigració s’ha convertit en un problema persistent a Europa i als països poblats per europeus, com els EUA, el Canadà o Austràlia, la qual cosa no deixa de ser una paradoxa en tractar-se de regions que han arribat on són gràcies, precisament, als moviments de població. Si ens fixam només en l’època contemporània, les dades són espectaculars. Entre el 1846 i el 1940, 51 milions de persones emigraren d’Europa al nou món. Els col·lectius més nombrosos foren els britànics, amb 15 milions, i els italians, amb 10. Sis milions de portuguesos i espanyols també suposaren xifres molt importants en termes relatius. Això va permetre desenvolupar les antigues societats colonials i, també, alleugerir la pressió demogràfica que experimentava el vell continent. Com es pot intuir, un negoci rodó per a les societats de sortida i d’arribada, si obviam, és clar, que el primer que feien els europeus en arribar al seu destí era massacrar els aborígens després d’haver-los pres les terres i el menjar. Senzillament, aplicaven la llei del més fort, tenyida de procés civilitzador.

Actualment, els euroamericans que conformen el que es coneix com Occident ja no emigren massivament. Són els altres, especialment els humans de l’hemisferi sud, els qui van al seu territori. És el que necessiten les societats occidentals, encara que s’afanyin a demostrar just el contrari. La piràmide demogràfica no menteix. No només ara no hi ha població suficient per poblar altres territoris sinó que manquen joves per conservar l’opulència dels respectius països i, sobretot, per fer les feines que la classe mitjana rebutja. Tot i les restriccions frontereres, l’emigració continuarà mentre la demografia sigui la que és i la riquesa no es mogui de lloc. És més, el sistema capitalista necessita immigrants, i si són il·legals millor. Realment són el substitut natural de l’antic lumpenproletariat, una reserva de mà d’obra sense drets laborals. Evidentment, el problema cultural que això pot suposar s’arregla mitjançant les adequades polítiques d’integració en la societat de rebuda. En definitiva, els indígenes de les colònies o excolònies sempre treballen on i quan els ho manen els europeus (ara també coneguts per nord-americans), l’únic que ha canviat és que actualment han de partir de casa seva per fer-ho.

Però com ha estat possible que els habitants d’aquesta petita protuberància situada a l’extrem atlàntic d’Euràsia hagin dominat els fluxos migratoris com ho han fet fins ara? Com és que no ho feren els asteques o els xinesos? Fa un temps més o manco llarg, la resposta hauria estat inequívocament racista o etnocèntrica. Els europeus –o cristians– disposaven d’una cultura superior –que és el mateix que dir que eren els únics que estaven civilitzats – qual cosa els va permetre i els va legitimar per dominar el món.

Certament, ha estat així. Però no perquè fóssim els únics civilitzats. La Xina dels emperadors Ming, per exemple, tenia, fins i tot, un grau de desenvolupament social més alt que no Europa. La diferencia és que mai no varen controlar el món. 'Només' pogueren o volgueren formar un vast imperi continental no sempre estable. Però el més cridaner és que acabaren postrant-se davant els súbdits d’una reina d’un petit territori situat fora del món conegut. Són les famoses guerres de l’opi de mitjans del XIX que guanyà la Gran Bretanya de forma sistemàtica i aclaparadora. Com abans ho havien fet a l’Índia o a Amèrica del Nord, tot i seguint els castellans i portuguesos a l'Amèrica del Sud.

El que va permetre que les coses succeïssin d’aquesta forma i no a la inversa, que Moctezuma fes matar Carles V o que els vaixells xinesos remuntassin el Tàmesi a cop de canó, és un dels grans enigmes de la història que ara no és el moment d’explicar. El que sí que m’interessa remarcar és que el colonialisme, la destrucció de societats tradicionals, l’espoli sistemàtic dels territoris extraeuropeus i la repoblació dels mateixos per cristians blancs es va poder fer gràcies a l’assumpció d’una posició de força d’Occident que, si bé es va gestar des del neolític gràcies a la geografia i no a l’ètnia o la raça, no es va fer efectiva fins al segle XVI i, de forma incontestable, a partir de la segona meitat del XVIII. Una situació que va combinar una refinada cultura amb una acumulació de riquesa i un poder militar anorreador que encara dura.


 

 

EDICIÓ PAPER 24/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF